Anem a Olot per a una causa concreta: fer un viatge en el temps i visitar un artista humil, silenciós, que al llarg dels anys s’ha convertit, sense soroll, en referent de la bibliofília catalana. Ens rep a la porta del que anomena el taller, que en realitat és una mena de fàbrica, al centre d’Olot, plena d’impremtes i de màquines estranyes, on Miquel Plana i Corcó (Olot, 1943-2012) va elaborar -el verb és aquest- una quantitat extensa d’obres, treballs de temàtica molt variada, que inclou llibres, disseny i estampació de calendaris, carpetes de gravats, cartells i les populars roses de Sant Jordi i les nadales, que, si entraves a l’agenda exclusiva del gravador olotí, rebies puntualment en la data assenyalada cada any. Miquel Plana no fallava mai. En el silenci de ferro del taller, la fàbrica, sense fer-se notar ni voler-ho, però amb molta constància, s’hi va construir un món. Però, ¿noteu aquest fred? Sembla que entrem en un frigorífic.
La primera vegada que l’anaves a trobar, et fixaves en l’aspecte de Miquel Plana; era alt, prim, et rebia amb una bata blava, tota gastada, bata de treballador d’impremta, esclar, o de magatzem de ferreteria, però sobretot et fixaves en la barba, perquè la duia sense bigoti, blanca, d’aquelles que alguns homes van posar de moda als anys setanta, que els donava un aspecte una mica terrorífic i simiesc. Amb el gravador olotí passava el contrari; com amb tants altres aspectes, l’entrega total del personatge, de l’artista, a la seva dèria impressionava tant que el sacrifici te’l feia veure encara més amable i pròxim. Si li haguessis posat una túnica hauria pogut ser un apòstol, encara que una mica desvalgut, perquè el que postulava només era per a minories. Com va dir un íntim amic seu, l’escriptor olotí Domènec Moli, “la producció de Plana s’emmarca en la recerca dels postulats del Renaixement; concep el llibre com a religió -això és fonamental-, com a protagonista artístic, amb una enquadernació acurada, un paper de gran qualitat, amb proporcions i marges estètics, tipografia adequada, il·lustracions amb obra original i un text al servei de l’edició”. La definició de Moli no pot ser més exacta. Plana concebia el llibre com una religió; va posar l’ofici de gravador, de dibuixant, d’editor, i també el de pintor, al servei d’unes peces úniques. “És l’obra d’arquitectura literària més completa i acurada”, ha dit Moli. Però, noteu aquest fred?
El segon aspecte que notaves era la gelor de nevera que senties al seu taller d’Olot. A ell no l’afectava, però tu no et podies treure l’abric. El greixatge de les màquines, els blocs i els panells replens de lletres d’acer, era l’hàbitat natural de la impremta olotina i també el seu. Sota el fred impenitent de la fàbrica, el pintor i bibliòfil va realitzar, sempre de manera artesanal, la primera obra el 1973, una autèntica peça de col·leccionista, Un núvol apretat per la tramuntana, amb text precisament de Domènec Moli. Ja no va parar de produir. L’obra és molt variada. Estudis de bibliofília i l’art de la impressió ( En defensa de la lletra, Molins de vent ); llibres sobre flora imaginària (Botànica onírica, Paratges olotins ), i llibres en els quals busca innovar ( La nit, de Miquel Martí i Pol); sempre procurava fer-hi sortir Olot i la Garrotxa.
Res feia presagiar la mort de Miquel Plana, ni tan sols aquell fred. Però la trobada del 2010, que per a mi era la primera, havia de ser també l’última. Quan el 2012 em van dir que havia mort, de càncer, vaig pensar que aquell món d’impremta antiga s’acabava. Estava equivocat. Fa pocs dies he rebut una carta, amb una sèrie de dibuixos i gravats, signada per Elies Plana Ayats, fill de Miquel Plana, que informa que té taller a Barcelona i web. M’he precipitat a l’ordinador, he escrit “Elies Plana” i he contemplat, amb la boca oberta, les fotos d’un noi espigat, calb, encara que sense barba, la viva imatge de Miquel Plana rejovenit, abocat a les màquines, a la ferreteria tipogràfica de la impremta i les lletres que tant s’estimava. I mai, mai la paraula herència m’havia semblat tan plena de significat.
