16/07/2015

La Maria de Sant Llorenç

3 min
La Maria de Sant Llorenç

Fent neteja de papers, m’ha aparegut l’esquela d’una amiga de casa, Maria Florenza Berges, que va morir, segons el recordatori, el 28 d’abril del 2014; era vídua de Jaume Brossa Riba, com també indica el díptic. Són tristes, les esqueles; amb tota la fredor que transmeten, agradi o no, poden resumir tota una vida. A part de La vall del riu vermell, tan recurrent, el text no informa de res més que la Maria va morir als 89 anys, a Sant Llorenç Savall. Sembla mentida que en tan poques línies es pugui dir tant, per tot el que el poble significa en aquesta història.

La Maria de Sant Llorenç, que és com li vam dir sempre i li diem per referir-nos-hi, va treballar anys de minyona a casa dels meus avis, ca l’Algué, a Manresa. La Maria era de l’Aragó, i molt estimada: la meva àvia, Pepita Pujol, la tractava com una filla més. Els estius, durant la dècada dels anys cinquanta, la Maria se n’anava amb tota la família a estiuejar, tres mesos seguits, a Sant Llorenç Savall. Els Algué Pujol, els meus avis, que van tenir cinc fills (tres noies i dos nois), llogaven una casa al centre del poble. Al llarg dels anys en van arribar a llogar tres o quatre, de cases, sempre a Sant Llorenç. El viatge exigia força preparatius; anar-hi (des de Manresa) era una odissea. Quan arribava el moment, un camió de Can Jorba, els grans magatzems on treballava l’avi, Ramon Algué, venia a buscar les caixes de fusta, d’aquelles clavades amb claus, per endur-se els patracols cap a aquell poble recòndit del Vallès.

A Sant Llorenç, com és lògic, hi estiuejaven famílies de Sabadell i de Terrassa. A l’època, només hi arribava la Vallesana. De Manresa no crec que hi hagués gaires famílies més a part de la nostra, per raó de la llunyania. Malgrat tot, el poble era autèntic, envoltat de natura, enmig d’uns paratges bellíssims, ideal per fer excursions. La meva mare encara recorda Cal Xocolata, la Font de l’Aixeta i que algunes tardes arribaven al Rancheru. Sant Llorenç era ideal per als nens: s’ho passaven pla mar de bé. Es reunien a la plaça, jugaven al carrer i anaven en bicicleta: les pujades i baixades de Sant Llorenç eren antològiques. Encara ho són!

Quan les famílies d’estiuejants arribaven, també ho feien amb les minyones, cosa que a les llorençanes no els feia gaire gràcia: deien que aquelles noies de ciutat els prendrien els nois del poble, un comentari que la Maria, que era molt bonica, rebatia amb fermesa: “Ui, per mi no patiu”, deia. Sempre ho recordava rient. “No se m’hi havia perdut res, a mi, en aquest poble”. Per a una noia de ciutat, Sant Llorenç era petit i avorrit.

Un estiu, en una de les cases de lloguer dels Algué hi calia un estenedor, així que van avisar el ferrer del poble, un xicot morè, espavilat, Jaume Brossa, que es dedicava a ferrar els cavalls i també era caçador. El noi hi va anar a col·locar-hi l’estenedor. Quan se’n va anar, la meva àvia de seguida en va ressaltar les virtuts. “Sembla un bon noi -li deia a la Maria-, i treballador”. La Maria tirava pilotes fora: “Ai, senyora Pepita, és que aquest poble...” Però el noi li havia agradat. Jaume Brossa, ben mirat, trencava l’estereotip que la Maria refusava. Era obert i, certament, amb moltes virtuts. Es van casar, i ella, que sempre havia dit el contrari, va viure al poble durant la resta dels seus dies; per postres, li va quedar el sobrenom de Maria de Sant Llorenç. Van tenir dos fills, que encara hi viuen. Quan l’anàvem a visitar, ens explicava la història de l’estenedor, el ferrer, i d’aquell “Ui!, per mi no patiu”, que ara tan bé resumeix el final de l’esquela: Sant Llorenç Savall, amb tota la transcendència i significat que per a la Maria de Sant Llorenç va acabar tenint el nom del poble.

stats