Miami

Sempre m’he preguntat d’on venia el nom de Miami Platja. Però poques vegades m’he trobat amb una història tan peculiar com aquesta, perquè Miami té un origen concret, representatiu d’un temps i d’una època, en la figura del seu creador, un promotor anomenat Marcel·lí Esquius García (Barcelona, 1897 - Mont-roig del Camp, 1970), un personatge interessant, ebenista de professió, però molt arrelat a l’Hospitalet de Llobregat, on el 1948 va construir el mercat de Can Vidalet i on fins i tot té un carrer. Però Marcel·lí Esquius és, sobretot, el responsable de la creació de Miami Platja, tant de la urbanització com del nom: l’hi va posar perquè l’hi va recordar una notícia que havia vist al No-Do.

Esquius tenia costum d’anar al cinema. Hi portava els fills. En va tenir cinc i, enmig d’una sessió matinal de dibuixos animats al cinema Atlántico de Barcelona, es va fixar en una de les notícies del No-Do: un huracà que havia passat per Miami Beach, a Florida, als Estats Units. Va coincidir que al cap de pocs dies va baixar del cotxe en una zona esventada a tocar del mar, semidesèrtica, a la Costa Daurada, al municipi de Mont-roig del Camp. Li va venir al cap la notícia de l’huracà i el lloc va quedar batejat: Miami. El nom va arrelar amb força, va quallar. Ben mirat, era fàcil de recordar. Era el 1952, data oficial de la creació de la urbanització.

Cal destacar que Marcel·lí Esquius va tenir molta vista. El fundador de Miami Platja era un promotor llest, molt espavilat. Els terrenys, que ocupaven 700 hectàrees pertanyents a Mont-roig del Camp, li van costar quatre rals. Realment, no valien res més que això. No hi havia res: sorra i vent. Els mont-rogencs es devien preguntar què coi en faria, d’aquell desert.

Marcel·lí Esquius va anar-hi amb el seu nebot, Joaquim González Esquius, i amb ell va començar a construir el que ben aviat seria una de les urbanitzacions d’estiueig més importants i concorregudes de la Costa Daurada: Miami Platja, que actualment representa un nucli urbà remarcable, amb veïns que hi viuen tot l’any. La capacitat turística de Miami és increïble, amb una mobilitat econòmica destacable que, segurament, quan l’Esquius i el seu nebot ho van crear, el municipi de Mont-Roig no es podia ni imaginar.

Miami em recorda una mica l’estil de vida d’algunes localitats dels Estats Units, per la història i el naixement, vull dir, pel fet d’haver sorgit del no-res i haver assolit identitat pròpia en poc temps. Poquíssim! Molts miamesos desconeixen la història del seu fundador, però se senten miameses i miamesos com ningú, tot i pertànyer a Mont-roig, fet que probablement alguns també deuen desconèixer. Sigui com sigui, Miami (que té veïns que se l’estimen profundament) també representa una part important del passat, de la nostra història recent; un passat que, de vegades, és controvertit.

Ja es pot imaginar que Marcel·lí Esquius era proper al nacionalcatolicisme. Si no, no hauria pogut realitzar tot això. Traient informació d’aquí i d’allà, hi ha testimonis que asseguren que va arribar a sufragar l’església: li va costar tres milions de pessetes i a la inauguració hi van acudir les autoritats feixistes de l’època. També he trobat que a l’església li van posar el nom de la seva germana, Magdalena Esquius.

Marcel·lí Esquius era esportista, aficionat a l’hoquei sobre patins. Va fundar i presidir el Club Vidalet, a l’Hospitalet de Llobregat, i també va programar la primera festa major del barri (Can Vidalet), circumstància d’un interès social notable. Certament, l’Esquius era un home actiu. També va ser un gran ciclista. Però passarà a la història per ser el creador de Miami, de Miami Platja, esclar, on fins i tot, per testificar-ho, hi ha una escola pública que porta el seu nom.