RACONS (3): AIGUAFREDA
Efímers 16/07/2014

Moment Candel

i
Genís Sinca
3 min
Moment Candel

M’han tornat a convidar a Aiguafreda, aquesta vegada per parlar de la meva flaca, Paco Candel. És la segona vegada que l’Associació Cultural Dones d’Aiguafreda (Donai), amb l’Assumpció Rovira al capdavant, em convoca a la Biblioteca Municipal Lluís Millet; l’Assumpció, amb bon criteri, ha pensat que el 50è aniversari de la publicació d’Els altres catalans (1964) era l’excusa perfecta. Arribar a Aiguafreda és un gust. El visitant sent el mateix que deuen haver sentit centenars d’estiuejants, atrets de manera irremissible per la verdor escarpada de l’entorn, paisatge magnificent camí de pas de la Matagalls-Montserrat. Aiguafreda és un lloc de categoria. Hi ha famílies que fa dècades que hi estiuegen, amb veïns famosos com Johan Cruyff, que es veu que al matí baixa a la fleca a comprar el pa com qualsevol altre. I sí, ja ho sé, en principi res de tot això no sembla que lligui gaire amb Els altres catalans, però estem a punt de viure un moment Candel grandiós.

A la Biblioteca d’Aiguafreda, una sala allargada i atapeïda, m’hi trobo una desena fidel de senyores. Són cultes, amables, distingides, molt interessades en el tema i la figura planera de l’escriptor que va saltar a la fama escrivint sobre els mateixos veïns murcianos de les Cases Barates, el que després seria la Zona Franca de Barcelona. Però un grupet de cinc o sis nens, que estaven jugant als ordinadors de la biblioteca, en veure que començava un acte, s’han afanyat i han agafat posicions a l’última fila de la sala. En general, això és un problema per al conferenciant, sobretot perquè els nens fan xerinola, així que he decidit portar-los cap a la primera filera. Quatre nens i dues nenes, de vuit a onze anys, i un detall important: innegablement, per la fisonomia, són marroquins.

He cridat el més gran, un nen molt maco, d’ulls intel·ligents, educat, rialler; s’ha acostat de seguida. “I tu com et dius?”, li he preguntat. “Jo sóc l’Ali”, ha dit, seguit d’un altre nen. “I d’on ets?” “Què vol dir?”, ha contestat, amb aquella mirada plena d’intel·ligència: “Ah, ja l’entenc, jo sóc d’aquí... però també sóc del Marroc; sóc de tots dos llocs”. El nen que l’ha seguit, quan jo cridava la resta cap a la primera fila, davant l’astorament de la sala, ha saltat: “Jo també sóc català i marroquí, i crec que s’hauria de votar: sóc independentista”. Ens hem quedat de pedra. La nena més gran, que té uns ulls negres que brillen, mirant a una de les senyores li ha dit: “Jo a vostè la conec”. “Ah, sí? -ha fet la senyora-, i de què em coneixes tu a mi?” “La meva mare treballa a casa teva”. Davant la sorpresa general, la senyora s’adona que està davant de la filla de la noia que li fa les feines de casa, i que no tan sols ho sap pràcticament tot d’ella sinó també de les altres senyores de l’associació.

La conversa s’obre per tot arreu; els nens tenen unes ganes de parlar que es moren. “La meva mare -confessa la nena d’ulls brillants- diu que vostè li parla en català, que li agrada però que li costa: a vegades, n’hi ensenyo jo”. El segon nen, que té una xerrera formidable, deixa anar aquesta perla: “Al Marroc també hi ha un rei, un rei que està... -busca l’expressió exacta-: lluny de la gent del poble”. La nena més petita ofega una rialla posant-se una mà a la boca. Són germans. “Els nostres pares -segueix- no volen que parlem d’això, però nosaltres sentim que ells en parlen a casa”. El que porta la veu cantant, l’Ali, explica que és fill d’un mediador cultural; se li nota: acaba parlant de democràcia i de llibertat. Impressionant. Té onze anys. Però el gran moment arriba quan una de les senyores pregunta a la nena d’ulls brillants: “I tu, portaràs vel quan siguis gran?” La nena, sense dubtar, contesta: “Sóc musulmana, i quan tingui la regla em posaré el vel, i tant! Em fa il·lusió -ha recalcat-, és la meva religió”. “Però tu entens que nosaltres no ho entenguem, això?”, ha replicat la senyora. “Ho entenc -ha dit-, però a mi em fa il·lusió posar-me el vel”.

Després d’una hora i mitja de conversa, un home ha vingut a buscar els nens. S’han acomiadat, amablement, sota la sorpresa encara del que acabem de viure. Aiguafreda, que en principi no semblava lligada a la temàtica de la immigració, hi ha acabat de quedar fixada quan, tot fullejant el llibre d’honor de la biblioteca, hem descobert una dedicatòria del mateix Candel, que va ser aquí el 2001.

stats