Tinc una llista de deures pendents, i n’hi ha un que té a veure directament amb l’Alguer: sempre tinc previst anar-hi, però, per una cosa o per l’altra, mai acabo de materialitzar el viatge. Com que la cosa s’allarga i el deure amb l’Alguer dura massa, el viatge s’ha anat convertint en un deute, així que ara no puc resistir parlar-ne. Fa mesos que em fixo en l’Alguer, i vaig recollint informació quan es menciona o s’hi fa referència; la guardo en una carpeta, la “carpeta de l’Alguer” i del viatge en projecte. Quan arribi el dia D, coneixeré un munt d’aspectes, fets rellevants que tinc ganes de comprovar i detalls curiosos que em tenen meravellat. S’afirma que l’Alguer, en italià Alghero, és una ciutat “tradicionalment” de llengua catalana, situada a l’extrem nord-oest de l’illa italiana de Sardenya, i que el català, de fet, en la seva varietat algueresa, hi ha tingut moments històrics de gran fortalesa, amb alts i baixos, com és lògic, però que aquesta influència es nota, se sent, es veu i es palpa per tota la ciutat.
He llegit que durant la II Guerra Mundial l’Alguer va ser bombardejada i que el centre històric va quedar tocat, i que també, després de la conflagració, es va convertir en ciutat turística. Malgrat tot, diuen que va ser una època que, en l’aspecte lingüístic, no ens va beneficiar gaire. Fins aleshores, la llengua majoritària de la ciutat havia estat l’alguerès, però la immigració de gent de parla sarda, l’escola, els mitjans audiovisuals i els diaris de parla italiana van fer que el nombre de famílies que transmetien l’alguerès als seus fills disminuís. És per això que ara hi domina l’italià, fet lògic i evident, seguit de lluny per l’alguerès; en tercer lloc hi ha el sard. No és del tot dolent, sobretot perquè l’alguerès ja va ser reconeguda com a llengua minoritària per la República Italiana i per la Regió Autònoma de Sardenya, fet que traduït vol dir que els algueresos s’hi poden adreçar a l’administració de la seva ciutat. M’agradarà comprovar aquest fet.
El lector que també tingui pendent fer un viatge a l’Alguer pot comprovar que al nucli antic, tal com s’afirma, hi predomina un tipus d’arquitectura comuna a les ciutats medievals, igual que en altres zones dels Països Catalans. A mi em fascinen especialment les pedres ben posades i les parets antigues; és per això que em moro de ganes de visitar la famosa Muralla de l’Alguer, que surt en tantes fotografies, retratada des del mar. He llegit un fet que m’ha deixat parat: els algueresos anomenen la seva ciutat “la Barceloneta”, i això és degut a l’ascendència barcelonina i a la germanor amb la Ciutat Comtal. Aquest detall també se’n va de pet a la “carpeta de l’Alguer” i s’haurà de comprovar. Em diuen també que no hi ha excusa per demorar el viatge a l’Alguer, més que res perquè l’oferta està farcida de vols barats.
Però a mi el que m’interessa és la llengua. Entrem en el tema. M’ha semblat interessant esbrinar que els invasors catalans, que el 1354 van repoblar l’Alguer després d’haver-ne expulsat la població sarda, procedissin de les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona. Tot plegat va passar després d’un aixecament popular contra el rei Pere el Cerimoniós. Sigui com sigui, l’alguerès ha rebut múltiples influències, pertany al grup de dialectes catalans orientals i té influències fortes de l’italià, el sard i el castellà. A l’Alguer una gonella és una faldilla i morro vol dir llavi; un urçol és un mussol, i la forquilla es diu forqueta ; l’idioma també està ple d’arcaismes: mastullar és mastegar i les coses es fan sovent. Per carinyar l’alguerès has d’intentar no ser gaire esbocat, posar-te un jersei si ets fredolenc, sobretot quan comenci a escurigar (vesprejar), i mirar de no caçar gaires papalloles (papallones). M’he quedat parat de descobrir en una guia que existeix un monument a la unitat de la llengua a l’Alguer. Prometo que és el primer que aniré a veure, mi! (mira!). A mi, que m’agrada tant pardalar (acció d’anar d’un lloc a l’altre), no puc entendre com és possible que encara no hagi anat a l’Alguer.
