La Sra. Rosa
Els avis són el nostre tresor, el passat més viu a què podem recórrer. I com que fa temps que volia fer un racó de Sant Salvador de Guardiola, he pensat que seria interessant dedicar-lo a una guardiolenca destacada, una senyora amb una llarga experiència, que es diu Rosa Parrot Vila. L’he escollit perquè la Sra. Rosa genera una quantitat d’anècdotes important però també per un fet singular: va néixer a Guardiola el 5 de juliol del 1915. Això vol dir que acaba de fer cent anys.
Actualment la Sra. Rosa viu a Manresa, a la Residència Mutuam, que molta gent coneix. Hi viu com una reina. És activa i desperta. Llegeix el diari cada matí i està perfectament al dia de tot. Si no té el diari es posa nerviosa. La Sra. Rosa és curiosa de mena. La gent gran, de fet, té costums intocables: per a molts, llegir el diari és sagrat. La Maria Rosa Jou Parrot, una dels quatre fills que va tenir la Sra. Rosa, m’informa, però, de detalls encara més interessants sobre la vida de la seva mare centenària, una vida rica i plena que ens ha de donar idea de com ha canviat l’existència humana en poques dècades.
Els pares de la Sra. Rosa tenien una casa a Sant Salvador de Guardiola, on va néixer, però quan ella tenia cinc anys es van traslladar als afores del poble, per fer de masovers per a una altra casa, força coneguda a Guardiola, Cal Brunet. Tot i que el pare de la Sra. Rosa va morir jove, la família va viure a Cal Brunet durant anys. La connexió amb Manresa també era habitual, sobretot per una qüestió pràctica. Ella en concret perquè va anar a l’Escola de la Companyia de la Maria Internada, a Manresa. A més, com que a casa eren pagesos i produïen de tot, des de conills fins a mongetes, baixaven regularment a vendre a la plaça de l’Ajuntament de Manresa. A canvi, compraven sucre, arròs, bacallà. A l’època, se’n menjava molt, de bacallà. Sigui com sigui, en temps de la Sra. Rosa, ni dietes ni res. Com es diria popularment, i a diferència del que passa avui dia, amb el menjar no s’hi jugava. Fixem-nos-hi bé perquè té relació amb aquesta història concreta.
La Sra. Rosa té una anècdota prou significativa, que es va produir durant la nostra última guerra. Durant tres anys seguits a Cal Brunet hi van amagar un capellà, mossèn Àngel. Quan hi havia moros a la costa, a cuita-corrents el capellà es ficava per un forat i s’amagava en allò que se’n diu el cel ras: un sostre fals que hi havia a la casa. Mn. Àngel era de la mateixa edat que ella. Va morir no fa gaire. Era un home molt actiu i, com que no tenia res a fer, es posava nerviós; s’avorria com una ostra. La Sra. Rosa li va donar la solució: li va ensenyar a fer mitja, i així és com Mn. Àngel, que acabaria fent de professor de novicis a Vic, va fer prop de quaranta jerseis i una bona pila de mitjons durant la guerra.
El bo del cas és que el truc per quan venien el milicians, amb la intenció clara i específica d’escorcollar la casa i matar capellans, era tractar-los com a reis. Quan els soldats arribaven a Cal Brunet es tirava la casa per la finestra; se’ls rebia amb un bon tiberi. La Sra. Rosa ho explica més expressivament: “Ben tips, que quedin ben tips”, es deien. De manera que, amb la panxa plena, els soldats se n’anaven contents, sense adonar-se que al cel ras hi havia un capellà amagat, fent mitja. Un bon truc, i una reflexió adient. Per a aquesta generació, i també per als que van haver de passar la guerra, el verb atipar té un significat que no podem entendre, no almenys en tota la seva transcendència. És per això que, com que la Sra. Rosa acaba de fer cent anys, aprofitem l’efemèride i l’anècdota per fer extensiva la felicitació a la colla de centenaris que ens puguin estar llegint però també per tenir un record per a tota la gent que va haver de patir la guerra, siguin de Guardiola o no, autèntics supervivents d’un món que, pel que sembla, hem oblidat massa fàcilment.
