RACONS (6)
Efímers 19/07/2014

‘Tour’ Pla

Agullana era a la meitat de la gira i quan hi vam arribar ja estàvem trinxats

i
Genís Sinca
3 min
‘Tour’ Pla

Com canten aquestes cigales! Per moments, l’estridència és tan forta que a penes si es pot parlar. Als històrics jardins de la Societat la Concòrdia d’Agullana, en l’atmosfera calitjosa i mediterrània dels pins, se sent encara l’olor de socarrim, bafarades antigues d’un foc, que segons com bufa, barrejades amb el brogit de les cigales, es torna penetrant i furiosa. L’estiu del 2012, aquesta zona de l’Alt Empordà va passar un tràngol difícilment oblidable, i com que els designis del tour del premi Josep Pla em porta a descobrir llocs del país que mai hauria imaginat, l’ambient calorós i la presència eixordadora dels rostolls cremats (el foc va arribar a tocar del poble), el lloc i les circumstàncies m’empenyen a explicar al públic assistent, com a autor català, uns fets que fins ara no havia confessat.

Em presenta un savi grec (però sense túnica) que es diu Enric Tubert, professor de literatura i història de l’art. Als autors, que som grans egocèntrics, ens encanta que parlin del nostre llibre, però invariablement, tot torna a les cigales i a l’olor de socarrim. Agullana em porta a explicar que aquell estiu del 2012 un servidor també estava completament desesperat, i que presentar una novel·la al Pla 2013 era l’última oportunitat que em donava. M’hi vaig trencar les banyes; si allò no sortia era qüestió de tirar cap a una altra banda. Per resumir-ho, em consumia una foguerada de deutes, preocupacions i dubtes que m’arribava als marges de casa. Com explicar la solitud, la desesperança, la tensió extraordinària que pateixen els escriptors. Però la nit de Reis, la nit del Nadal i del Pla, al mateix Palace (l’antic Hotel Ritz barceloní), quan es va concedir el premi, just a l’inici de la gira que m’esperava, el mateix Rafel Nadal (premiat l’any anterior) m’ho va advertir: “La feina de veritat comença ara, ja cal que estiguis en forma”.

Primer no ho vaig entendre. Tampoc vaig entendre que era a les portes de prendre una decisió important, gairebé artística, al voltant del grau d’implicació i compromís d’un escriptor. A l’equador del tour Pla, a Agullana, després de cinquanta sortides, cinquanta bolos, que se’n diria, i d’anar amunt i avall portant la corona del Pla (a l’editorial en diuen així), explico als agullanencs que no hauria pogut esprémer al màxim la gira, ni lligar tantes presentacions, si no hagués seguit el consell de la meva agent literària, Patrícia Martin: fitxar allò que se’n diu un community manager. Un professional (Francesc Buxeda, de Soroll de Fons), que a més d’excitar les xarxes i d’alimentar el web, Facebook i Twitter -insaciables- i tota la martingala, va dedicar-se a organitzar l’agenda del Pla, preveure viatges, reservar bitllets (bus, tren, el que calgués), les habitacions d’hostal i un llarg etcètera d’imprevistos, que algun cop fins i tot ens va permetre aprofitar propostes de presentació del llibre a biblioteques i llibreries en aparença impossibles de coordinar. Al començament vaig dir que ni parlar-ne. Quina feinada... I quina despesa!

Però si t’hi paraves a pensar, no era cert que havíem d’aprofitar el moment? Potser també ja era hora que l’autor es coordinés amb l’editora, que tots plegats ens hi impliquéssim una mica més. En plena crisi, algú pot imaginar la tensió extraordinària que també pateixen els editors en català? La decisió va ser aquesta: invertir la totalitat del premi (el Pla està dotat amb 6.000 euros) en aquest assistent personal, que fins i tot sabia quan me n’anava al lavabo. Vam agafar la gira per les banyes, un calendari trepidant de dues presentacions setmanals fora de Barcelona, entrevistes, xerrades, conferències. Tot pel llibre, dèiem, tota la carn a la fregidora. A Agullana ja estàvem trinxats. Però havíem arribat a la meitat. Sis mesos després del sopar a can Palace, em recordava de Baltasar Porcel: “Els autors catalans han de treballar el doble -m’havia dit-: pel fet d’escriure i pel fet de fer-ho en català”. També afirmava que si et decidies a voltar una mica (ell havia voltat molt!) descobries una miríada de lectors que t’esperaven il·lusionats. Tenia raó. Sota la fortor d’aquells marges cremats, les cigales d’Agullana, com canten!

stats