30/07/2015

El Vigorós

3 min
El Vigorós

Sabem qui eren els nostres avis? I els besavis? D’on ve el nostre cognom? Qui se’l va inventar? Què els preocupava, als familiars que no vam arribar a conèixer? Com vivien? De què van morir? Eren feliços? S’ho plantejaven? Quines aspiracions tenien? Tenien totes aquestes inquietuds i preocupacions sobre els propis avantpassats? A vegades molt, a vegades poc, a vegades massa. Hi deu haver de tot.

Em trobo davant d’un llibre que m’ha fet esclatar la imaginació: Joan Vigorós del carrer dels Horts, pescador del Port de l’Escala. La seva família i els seus descendents, 1669-2014. 345 anys - 12 generacions. El títol en si és prou impressionant i l’autor, descendent del Joan Vigorós (pescador) del títol, és un amic de Llafranc que es diu Enric Carreras Vigorós (Llafranc, 1940), que té l’Hostal La Barraca de Llafranc, força conegut. Cada estiu hi lloguem una habitació, però aquesta vegada l’Enric se’ns ha presentat més il·lusionat i satisfet que altres anys. El llibre, que s’ha autoeditat per als amics i coneguts, m’ha commogut i, abans que res, m’ha fet reflexionar davant d’un fet crucial, també universal, del qual no s’escapa ningú: qui eren els nostres ancestres.

Després d’anys d’estudi, l’Enric ha aconseguit retrocedir 345 anys en l’arbre genealògic de la seva branca materna, els Vigorós. Ha anat fins a dotze generacions enrere, que no és poc. Gràcies -majoritàriament- als registres parroquials, i partint de la trajectòria vital de Joan Vigorós, pescador del port de l’Escala, com explica, i de la seva família més propera, així com de tots els descendents posteriors (cònjuges inclosos), documentats del 1669 al 2014, l’estudi ha permès a l’autor, que és solter, descobrir una infinitat de detalls familiars que li eren completament desconeguts, com les segones núpcies i fins i tot tercers casaments d’alguns Vigorós. Fent honor al cognom, i tenint en compte la quantitat innombrable d’unions matrimonials, batejos, defuncions, més casaments, morts prematures..., a vista d’ocell la investigació demostra la vitalitat extraordinària d’una família al llarg de les dècades. És la lectura, entretingudíssima, totalment exclusiva, d’una d’aquelles nissagues que mai no sortiran enlloc, però que és demostrativa de la història que tenim tots.

És d’aquells exercicis d’investigació familiar que tothom o gairebé tothom té al cap portar a terme algun dia però que la majoria no arribem a fer mai. Els resultats són fascinants. Descobrir detalls biogràfics dels rebesavis no és fàcil i, com explica l’Enric, requereix “temps i una paciència infinita”. En el cas concret dels Vigorós els resultats són curiosíssims, no tan sols per haver aconseguit remuntar fins a tants anys enrere sinó també perquè la consulta als arxius parroquials -de Sant Pere de l’Escala però també de la parròquia de Leucata (França), de Sant Martí d’Empúries, de Sant Joan d’Aiguaviva, etcètera- li ha permès descobrir, a part de la pròpia història, racons d’història local valuosa. Segons els papers consultats al voltant d’aquest Joan Vigorós primigeni, l’Enric dóna notícia que l’any 1660 el port de l’Escala tenia unes vint cases, només vint!, i que el 1680 hi havia més de 80 habitants.

Fa feredat adonar-se de l’elevada mortalitat infantil que, fins no fa gaire, afectava totes les famílies. Morir era un fet molt més normal que ara; era el pa de cada dia. Naturalment, casar-se i tenir fills també. Que poc que sabem dels nostres antecessors directes. Certament, la genealogia és un viatge únic a través de la pròpia història, d’un mateix. A part d’això, és complementar la història amb noms i cognoms. Per exemple, quan s’escriu que l’Escala, al segle XVI, va néixer com a barri pescador de la vila medieval de Sant Martí d’Empúries, i que va passar a ser cap de municipi al segle XVIII, seria interessant afegir que la història d’aquest municipi, com la de tants altres, s’ha construït abans que res sobre la gran massa de gent anònima i desconeguda, entre els quals, és segur, es bellugaven els Vigorós.

stats