L’any 2000 vivia a Roma. Era corresponsal per a l’Avui a Itàlia i m’ho passava d’allò més bé. Malgrat tot, de vegades, trobava a faltar casa meva i en una època en què l’enyorança premia més fort, vaig demanar a un amic, Frederic Ribas (economista i historiador), que em recomanés algun llibre que estigués bé. Hi havia alguna cosa que superés Pla? Em va enviar Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català, d’un autor que desconeixia, Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995). Era un text que s’havia publicat el 1953 a Mèxic, on Bladé s’havia hagut d’exiliar, titulat Benissanet. El 1970, Pòrtic l’havia reeditat. Em va atrapar. Bladé parlava amb una naturalitat tan fresca dels aspectes del poble... Tot el que escrivia tenia una gràcia senzilla i descomunal, amb passatges brillants, com el tros en què parla de les cebes i del seu comportament “desconcertant”, segons diu, quan, a raó dels “misteris de la força germinativa i de la sexualitat estranya de les plantes”, en lloc de formar-se com “una ceba com cal -escriu-, es desenrotlla longitudinalment i fa sortir una trompeta amb una borla a la punta”. Parlava de les espanta-sogres. Quin riure! Qui era Bladé?
Vaig demanar a en Ribas que me n’enviés més. Aquest cop em va descol·locar. Es titulava Viatge a l’esperança (Pòrtic) i el benissanetà hi narrava amb gran mestria el primer intent que havia fet per tornar a casa des de Mèxic, el 1956. S’enyorava, s’enyorava profundament: “Passava moltes hores amb la sensació de tenir una rajola a l’estómac”. Quina imatge! Tornar a casa, encara que fos un moment, com hauria dit ell, va convertir-se en una obsessió.
El llibre descriu, per fi, el viatge en vaixell de Veracuz a Santander, amb l’ Irpinia. Al port de Santander havien quedat que es trobaria amb el seu amic íntim Antoni Terré de Móra d’Ebre. El vindrà a rebre?, es pregunta. Havien estat carn i ungla, però han passat molts anys i Bladé dubta. Mentre s’acosten al port, recorda l’amic: “Ben plantat, cara romana, robust, amb el cap ben aplomat sobre les espatlles, tenia ulls de caçador...”, però, ¿com el trobaria, ara, quan el vaixell arribés al moll? ¿Es reconeixerien? ¿Estaria gaire canviat? Havien passat una quinzena d’anys... La gent es congrega al moll. El vaixell s’hi acosta. Comencen a cridar els noms dels passatgers que es reconeixen. Escriu Bladé: “De seguida s’entaulen converses, a tota veu, entre els de baix i els de dalt. De sobte, enmig del guirigall, em sembla sentir-ne una de coneguda, un crit, estrany per a tothom, però no pas per a mi: «Xeic!» La meva vista va, alternativament, d’un grup a l’altre. El crit familiar es repeteix. I enmig d’un dels grups reconec, amb pena, el cap tot blanc -ai!- de l’amic Terré. Alça les mans tant com pot i em saluda. Jo faig el mateix. El seu crit no podia fallar i ell ho sabia. «Xeic!» És el crit apel·latiu inconfusible de la Ribera i del Baix Ebre. Si entre els passatgers hi hagués hagut altres riberencs (de Móra, de Miravet, de Tortosa, etc.) haurien girat el cap, igual que jo”.
Quin moment! Recordo que la decisió d’abandonar Roma i tornar a Barcelona me la va suscitar aquest “xeic!” Qui era Bladé? Com era possible que no me n’haguessin parlat? On queia Benissanet? De tornada a Barcelona, vaig buscar més informació. En efecte, vaig comprovar que era un autor important i que pràcticament era un desconegut. Amb els anys tot plegat s’ha anat arreglant, tot s’ha anat posant mínimament a lloc. Cossetània acaba de publicar el dotzè volum i últim de l’obra completa de Bladé. Missió complerta! Tanmateix, la història dramàtica d’Artur Bladé posa en relleu una història encara més tràgica: la de desenes de personatges que mai més podrem recuperar. Gràcies a Bladé descobreixo que al meu país hi havia multitud de biografies inèdites, a vegades autèntiques personalitats, que mai ningú arribaria a recuperar: la perversitat de la nostra història les havia enterrat, alguns cops en vida, com havia passat amb Bladé i Desumvila... Qualsevol pot ara immergir-se en aquesta meravella literària, descobrir Benissanet, entendre la magnitud de la tragèdia i que no es pot abaixar la guàrdia, “xeic!”
