Un arbre més del Montseny

Observem aquest home: és poeta, activista, capellà; durant el franquisme va convertir Riells en centre de referència per a la cultura catalana. Ell tot sol, i amb aquesta mirada clara i profunda, l’arribada al Montseny devia ser com la d’un d’aquells apòstols bíblics, però amb jersei de llana, disposat a defensar la seva identitat i plantar cara al règim. Observem-lo bé, perquè ho va saber fer d’una manera tan neta i civilitzada que des d’ell no és possible dissociar la història recent de Riells, l’entorn encisador del Montseny, de la figura exemplar de Mn. Pere Ribot i el mític “Ens podran arranar, però no desarrelar”.

Després de la Guerra Civil, va ser vicari de Sant Adrià de Besòs, però va demanar al bisbe que el canviés. Ja havia vist prou disbarats i les descàrregues matinals dels afusellaments al Camp de la Bota el van acabar de decidir. L’aïllament a Sant Martí de Riells, per contra del que es pensava, va provocar conseqüències positivament imprevistes. Poques vegades un personatge s’ha mimetitzat de manera tan absoluta amb el nou destí. El Montseny era el lloc perfecte i Mn. Pere es va començar a fer conegut: celebrava els casaments en català i ho feia en presència de la senyera. Quan acabava, la guardava a la sagristia, i molt aviat s’inicià un pelegrinatge espontani de gent de Barcelona que venien a veure la bandera. Mn. Pere la treia a la plaça de l’església i la gent la besava amb llàgrimes als ulls.

La vintena de volums que recullen la sensibilitat de la poesia de Mn. Pere, malgrat tot, no apleguen la tasca increïble realitzada des de Riells; aquell petit racó de la Selva va esdevenir visita obligada per als representants de la cultura catalana de resistència. El venien a veure Carles Riba o Marià Manent, que hi pujava amb la família; també personalitats totèmiques com Josep Benet, Ferran Soldevila, Coll i Alentorn, o el mateix Jordi Pujol, que arribava a Riells amb bicicleta des de Barcelona. Tots venien a veure Mn. Pere per xerrar sobre el país i el seu destí, igual que Max Cahner, o el mateix abat Escarré, que l’adorava i deia que anava a Riells perquè allí no havia de respondre cartes i hi podia reposar.

Als anys seixanta Mn. Pere va apujar un grau l’acció: va començar a celebrar l’Onze de Setembre i a penjar la bandera al campanar. Tanmateix, mai li va passar res. La policia i la guàrdia civil el vigilaven, però no s’atrevien a intervenir. Hi hauria hagut un daltabaix. Li tenien por. Poc s’imaginaven que, en realitat, l’abat del Montseny havia portat la senyera directament del front; era una bandera conquistada a les tropes republicanes. Pocs sabien que Mn. Pere havia participat a la Guerra Civil com a capellà castrense. En parlava poc. No per voler-ho silenciar, sinó per la importància íntima que amagaven les calamitats infinites que havia hagut de veure i patir, que li havien donat un coneixement profund del país i de la condició humana. L’experiència bèl·lica contenia el secret de tot.

Quan el 1941 havia arribat a Riells, s’adonà que no hi havia hagut guerra civil. Al poble no hi havien entrat els militars, mai. I tot i així, el conjunt parroquial estava destruït. Va descobrir que no ho havien fet pas els militars sinó gent incontrolada, que ho havien cremat tot a la plaça de l’església. Quan Mn. Pere va fer el llibre El Montseny (ed. Destino, 1957), l’únic seu en prosa, va descobrir que a l’arxiu parroquial no hi havia res per documentar-se. Si algú hagués volgut salvar algun paper quan els cremaven, aquells incontrolats l’haurien pelat. “La cosa pitjor que havia fet la Generalitat, que va ser impotent -explicava-, va ser armar el poble. Molta gent -seguia-, amb la pistola o el màuser a la mà, es pensaven que eren amos del poble. Si es crema una imatge, es pot tornar a fer; però un document, no”. Era una visió dura sobre les persones, i també sobre el que havia passat al país. Tot allò li havia fet pensar que Riells podia ser el lloc ideal per treballar-hi, també patriòticament. Era perfecte per aplicar amb calma i de manera pacífica el lema que l’acabaria fent conegut, “presència i resistència”. Mirar de ser, tal com afirmava, “un arbre més del Montseny”, amb tota la dificultat i el sentit de responsabilitat elevada que la frase pressuposava.