Els éssers humans i els peixos

En una de les parades de Sant Jordi, a la rambla de Catalunya de Barcelona, Mario Conde signa el seu llibre. Té una cua que espanta. Al seu costat, Tortell Poltrona signa el seu, Animal de circ, publicat per DAU, però a la seva no hi ha ningú. Ens mirem, desolats; i de sobte... el nas vermell, el que el Tortell sempre porta a la butxaca. S’aixeca, se’l posa, i també en un moment, tot de passejants s’hi acosten. És un instant màgic. Només li ha calgut posar-se el nas i tot ha canviat. Els lectors que fan cua amb l’exbanquer s’ho miren somrient, però una mica altius, ensenyorits, indiferents; recordo haver pensat que semblaven peixos, separats dels altres pel vidre metafòric d’una peixera. Malgrat tot, les dues cues coexisteixen, la del Tortell no tan llarga, evidentment.

Arran d’aquest cop escènic providencial, unes setmanes després vaig anar a veure l’espectacle de pallassos al Circ Cric, a Sant Esteve de Palautordera. Volia comprovar la presència escènica, tan potent, del Tortell Poltrona i el muntatge circense que té organitzat als afores d’aquesta població del Montseny. Circ Cric és un conjunt de carpes immenses, un vertader circ enmig del bosc, molt ben adaptat a les necessitats i, sobretot, a les famílies i els nens. No em va decebre gens. Si teniu criatures, això s’ha de veure. Si sou grans, fixeu-vos en la moguda que hi ha muntada aquí. És la vida pura i dura de l’artista de circ. Jo de jove havia volgut ser pallasso. El 1991 vaig arribar a fer un curs de clown, que se’n deia, amb un bon mestre, Berty Tovías, al Col·legi del Teatre de Barcelona. El grup d’alumnes era molt divers. Berty Tovías et feia passar per l’experiència única de posar-te el nas vermell. És un moment que tothom, tot ésser humà, hauria de provar alguna vegada. Recordo que hi havia un alumne, Xavi Noms, que des del primer dia que el vaig veure, a l’escenari, em vaig adonar, com quan veus actuar el Tortell, que el talent es té o no es té. No te’l pots inventar. Una cosa és voler ser pallasso, o escriptor, o cantant, i una altra molt diferent és ser-ho de veritat. A la gent, la pots enredar una vegada, fins i tot durant un cert temps; però si no tens allò... Sigui com sigui, recordo haver pensat que aquell tal Xavi Noms faria coses i que els vertaders actors, els vertaders pallassos sempre acaben trobant el camí, per força.

Vint anys i escaig després, un dia vaig sentir la imitació que algú feia de Lluís Foix (Lluís Boix) al programa del Toni Clapés. Allò era brutal; vaig anar descobrint que aquell actor també imitava Marhuenda, Rouco Varela, Carod-Rovira, Sirera, Montilla, la fauna d’aquella època. L’imitador es deia Xavi Noms. “Ho sabia”, vaig pensar, sempre vaig saber que aquell noi se’n sortiria, que tard o d’hora triomfaria. Vaig buscar més informació. Caram si havia triomfat! Sèries de televisió, pel·lícules, obres de teatre i tantes coses més. El Xavi Noms fins i tot sortia al Polònia! A la seva pàgina web hi és tot. I també hi ha penjada la imitació inigualable de Lluís Foix (Boix); si la busqueu, al minut 1.00 l’imitador es desvia del tema i diu que a la seva època (la mimesi Noms-Foix és bestial) un tal ministre de no sé quin país havia dit: “ I know the human being and the fish can coexist peacefully ”; o sigui: “Sé que els éssers humans i els peixos poden coexistir pacíficament”. Quan ho vaig sentir em moria de riure, i no sé per què, de cop em va venir aquell Sant Jordi amb el Poltrona i el Mario Conde, l’aparició providencial del nas, el talent, la reacció dels passejants, les dues cues, de costat, mirant-se, els del Conde com peixos, indiferents a través del vidre metafòric de la vida... i que potser a la gent l’enganyes una vegada però no dues, que el que és vertader tard o d’hora acaba aflorant, que l’ésser humà, la humanitat, conserva grans veritats. També grans mentides, és cert... però aleshores recordes la frase inimitable Noms-Boix: I know the human being and the fish can coexist peacefully. I penses que té raó, que s’ha d’anar a Sant Esteve de Palautordera, veure el Circ Cric i raonar, amb sinceritat, en quina banda de vidre estàs situat tu.