RACONS: LA TORRE DE CABDELLA

La història de l’Alfred Attwood

Les cançons en català del mestre Gelabert li feien passar la por durant els bombardejos

Es deia Alfred Attwood Aldea, va néixer a Barcelona el 1922 i va morir fa poques setmanes a Ramsgate (sud d’Anglaterra), als noranta-tres anys. Me’l va descobrir la Montserrat Baró Arias, que viu a les Fonts (Terrassa), gràcies a la insistència de la seva mare, la Maria Rosa Arias: “Li has d’explicar la història de l’Alfred”. I tenia raó: era el retrat sorprenent d’una gran majoria de gent anònima que havia patit enormement per culpa de les guerres. I, malgrat tot, l’Alfred Attwood no tan sols havia sobreviscut, sinó que s’havia mantingut íntegre i bondadós.

Un estiu, fa anys, la Montse va decidir anar a Anglaterra a aprendre anglès. L’Alfred, tot i que no tenia fills, semblava ideal. Però, la primera nit, a aquella casa de Ramsgate van passar-hi fets estranys, sorolls, llums, fins i tot enrenou de policia, tot motivat per l’Alfred. L’endemà la noia va trucar als pares perquè l’anessin a buscar, però l’Alfred la va convèncer perquè es quedés. Començava una llarga amistat i el relat increïble d’aquell home d’edat avançada que havia patit alguns dels episodis bèl·lics més importants del segle XX. Una vida de pel·lícula en què havia sigut agent de la Royal Navy i fins i tot havia sobreviscut a un penjament per part dels nazis a l’Argentina. La moguda que la Montse havia presenciat aquella nit a Ramsgate, des d’on l’Alfred ajudava a interceptar contraban de droga pel pas de Calais, no era més que la punta de l’iceberg d’una existència complicada que enllaçava el personatge amb Catalunya.

No només perquè la mare era catalana, sinó també perquè el pare, enginyer anglès, havia sigut destinat el 1929 com a cap d’operació a la Central Hidroelèctrica de Molinos (Riegos y Fuerzas del Ebro), un poble que avui pertany a la Torre de Cabdella. El record més viu l’Alfred el tenia d’allà, del professor d’escola dels nens dels empleats, Joan Gelabert, que també era poeta i músic, pràcticament desconegut. Gelabert els havia ensenyat un munt de cançons en català, moltes de collita pròpia, que van acabar representant un tresor per a l’Alfred i la seva germana, l’Anita. Aquelles lletres i melodies, com La nit de Sant Joan, escrita i musicada per Gelabert, havien sigut claus per fer-se passar la por quan el 1938 l’aviació feixista havia bombardejat sense pietat la central hidroelèctrica de Terradets (l’altre destí del pare després de Molinos). Les cançons de Gelabert els havien servit pocs dies després, i per al mateix objectiu, arraulits en un portal de la ronda de Sant Pere, mentre les bombes queien sobre la nova destinació dels Attwood Aldea a Barcelona. Hi ha hagut persones al segle XX que sembla que els hagi empaitat la guerra. Per a l’Alfred, recordar les cançons apreses en aquell racó del Pirineu, l’únic que sabia en català, era simplement “el sistema”, com m’explica la Montse, que havien trobat per fer-se passar l’angoixa i el pànic. A l’Anita se li va tallar la menstruació durant anys. La biografia de l’Alfred, a més, l’arrodonia la burla constant que havia hagut de suportar de petit pel seu “braç dèbil”, l’esquerre, més curt que l’altre. Un drama que s’afegia a la quantitat de circumstàncies difícils que li va tocar viure, experiències doloroses amb capítols impressionants, com quan el Foreign Office l’havia enviat a Alemanya i a Bèlgica com a comercial de la Coca-Cola per fer-hi tasques d’espionatge industrial. Tot un cas que no feia sinó accentuar en l’Alfred la muntanya de reflexions al voltant de l’ésser humà, la bondat i el perquè de tot plegat.

Un dia, el 2006, per telèfon, li va dir a la Montse que es volia suïcidar. “No puc més”, li va dir. Ella va demanar a l’amic que li concedís una setmana. Just al cap de set dies, in extremis, a l’Alfred li va arribar una carta amb l’escut de la Generalitat, de l’Arxiu Etnogràfic de Catalunya, que es dedica a recollir cançons populars apreses per tradició oral perquè no es perdin. Li enviaven un magnetòfon de butxaca i li demanaven que sisplau es dediqués a enregistrar-hi tantes cançons, lletres i melodies com pogués recordar del mestre Gelabert. La Montse li acabava de salvar la vida. L’Alfred s’hi va entusiasmar. El que li havia fet passar el pànic de les bombes, ara el guaria d’una altra por, igual d’implacable i devastadora. Va viure nou anys més i va enregistrar desenes de cançons inèdites, ara catalogades a l’Arxiu d’Etnologia de Catalunya, obert a la consulta d’estudiosos i on hi ha guardades moltes altres històries de vida. Entre aquestes històries hi ha la veu de l’Alfred Attwood cantant La nit de Sant Joan, el testimoni d’un home que, com explica la Montse, “malgrat les calamitats, mai no es va tòrcer”.