El nét

En un període de dotze anys, la transformació que ha patit aquesta persona és exemplar; una autèntica metamorfosi humana que val la pena explicar a causa de la transcendència històrica del moment i l’interès enorme que suscita el missatge. Em vaig trobar amb el Juli Gutiérrez Deulofeu (Figueres, 1964) el 2002, tal vegada el 2003, és igual. Li vaig demanar que em parlés del seu avi, Alexandre Deulofeu i Torres (Armentera, 1903 - Figueres, 1978), el filòsof de la història empordanès, farmacèutic, matemàtic, químic i no sé quantes coses més, autor d’una obra magna, La matemàtica de la història, en què definia la vida cíclica dels imperis en 550 anys, des que neixen fins que desapareixen, com si gairebé fossin éssers vivents. A partir dels anys 50, havia començat a clavar prediccions una rere l’altra: l’hegemonia total d’Alemanya en l’Europa del segle XXI, el final de l’Imperi Rus amb la caiguda del Mur o el mateix final de l’Imperi Espanyol el 2029.

Al·lucinant! Un cop començaves a estudiar el farmacèutic de Figueres, ja no el podies deixar; entenies que Deulofeu sempre digués que no li calia llegir els diaris, perquè ell ja sabia el que passaria. La trobada amb el nét, el Juli Gutiérrez, va durar tot el dia. Em va guiar per Figueres i, sobretot, em va portar al mas d’Ordis, on de petit, mentre jugava a futbol amb els amics, veia (i no veia) la figura del seu avi treballant a la cabana del costat del mas, que el mateix filòsof s’havia construït per estudiar i escriure aquesta obra inacabable, tan visionària, que és La matemàtica de la història.

Deulofeu era un heterodox en tota regla; de sobte, agafava i se n’anava un moment a Londres per comprovar les dates de vés a saber quina peça arqueològica o recorria el nord d’Itàlia, i va acabar descobrint que el primer romànic no era llombard, com tothom assegurava, sinó català (a Sant Pere de Roda); s’instal·lava enmig del bosc amb un allargador i un tocadiscos per escoltar Bach. Però el nét estava desesperat. I també força desorientat. S’havia de fer alguna cosa per recuperar la figura de l’avi, però les dificultats eren màximes. Al mas d’Ordis estava tot per fer. El Juli em va regalar uns quants llibres de Deulofeu (l’estudiós havia fundat la seva pròpia editorial -l’Emporitana-, per autoeditar-se La matemàtica..., al·lucinant!): els llibres estaven humits, en alguns casos ratats, plens de pols, igual que les fotografies que em va deixar. Tot allò feia patir, francament; el Juli no sabia què fer. Treballava en una caixa d’estalvis de Figueres i a la tarda tenia una feina a l’Ajuntament. La situació era dramàtica: l’obra de Deulofeu estava a punt de caure en l’oblit i calia fer-hi alguna cosa. Per acabar-ho d’adobar, la majoria d’historiadors catalans només havien considerat el savi de Figueres com un excèntric que tocava el violí, sense entendre que era com un Spengler o un Toynbee (a parer meu més fluixos que Deulofeu). País d’enveges i perepunyetes!

El Juli s’havia posat a estudiar història per iniciar les tasques de recuperació, decidit a encapçalar-les ell mateix. No hi vaig creure gaire, sincerament, com tampoc hi devia creure pràcticament ningú. Només ell. Tot allò era massa dificultós. Vaig publicar un parell de reportatges sobre Deulofeu i no vaig tornar a veure el Juli fins ara, el 2014. Va passar fa unes setmanes i vaig quedar de pasta de moniato. Vaig rebre la invitació per assistir a la presentació d’un llibre seu, titulat La matemàtica de la història; Alexandre Deulofeu o el pensador global (Lapislàtzuli), al Museu d’Història de Catalunya, a Barcelona. Quan vaig arribar vaig quedar astorat. El Juli era un altre home: segur, confiat, la mirada no era escàpola com abans. La sala d’actes era plena a vessar. Els llibres es van acabar. La conferència va ser un èxit total. La disquisició del Juli al voltant de l’obra del seu avi va ser tan amena i ben explicada que ningú no se n’anava. Que si l’Imperi Alemany, que si els grecs, que si la Xina... La ponència es va acabar a quarts de quinze. Ho havia fet! Ho havia aconseguit! En l’arc de dotze anys s’havia produït alguna mena de miracle. Deulofeu sobreviurà i serà gràcies al seu nét.