He anat reunint material al voltant de la figura insigne de Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 - Ginebra, 1964), i tot el que s’ha anat escrivint arran de la celebració del 50è centenari de la mort d’un humanista, home de ciències i mecenes que molts desconeixíem. És una sort que ens hàgim pogut posar al dia de la quantitat d’investigacions i estudis que va patrocinar aquest homenot, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, o l’ Altas internacional dels núvols i dels estats del cel. Temes inhòspits i variats que, aquest any, s’han pogut anar repassant a través d’alguns actes emocionants, a vegades en llocs emblemàtics com la Masia Mariona, al Montseny, que Patxot va comprar i restaurar per a l’Estudi de la Masia Catalana, una altra de les seves passions. A Sant Feliu de Guíxols es va descobrir una placa a l’antiga Casa Patxot, passeig de Mar, 40, on ara hi ha la Cambra de Comerç ganxona. A la web Espai Patxot, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’hi pot consultar en línia el volum Guaitant enrera: fulls de la vida d’un octogenari, i un mecanoscrit, Dietari (1926-1938).
Jo vaig viure un moment Patxot d’intensitat quan vaig llegir el número de gener que Serra d’Or dedicava al gran mecenes desconegut; entre altres, hi havia un escrit molt bo signat per Manuel Castellet, expresident de l’IEC, on s’explicaven detalls biogràfics interessantíssims. Després d’exiliar-se (1936), Patxot s’havia negat a tornar a Catalunya, malgrat que els delegats de Franco anaven a Suïssa per mirar de convèncer-lo. Castellet també emfasitzava que les circumstàncies personals de Patxot l’havien fet renunciar a una vida científica, i que per això s’havia convertit en una mena de banc amb cames, en un mecenes impenitent que, des de l’exili, havia patrocinat tot allò que ell no havia pogut investigar. Les renúncies de Patxot havien començat quan havia hagut d’abandonar la seva faceta d’astrònom a Sant Feliu de Guíxols, lligada a la de meteoròleg, iniciada en tornar d’una estada a Cambridge; però la mort del pare i la necessitat que es fes càrrec de la fàbrica de taps i de la família van estroncar el somni.
Em vaig posar en contacte amb Castellet i va tenir l’amabilitat d’enviar-me la carta que Núria i Rafael Carreras Patxot, els dos néts suïssos del mecenes, justament, havien demanat que es llegís en l’acte públic que va inaugurar el centenari del guixolenc, a la Diputació de Barcelona. Me la va enviar i, pel seu valor, la reprodueixo íntegra. “Ben poca gent s’adona, però -escriuen els néts-, que el nostre avi va sacrificar la seva vocació per donar-se completament a la cultura catalana. Va permetre a entitats i a persones individuals d’acomplir-se plenament i, per aquest motiu, no va poder-ho fer ell mateix. Quantes vegades ens ha dit: «La meva vida contenia quelcom que no ha pogut esplaiar i que morirà amb mi». I ha escrit: «Jo moriré lluny de la meva terra, després d’haver-la servit tant com he pogut, àdhuc sacrificant la meva trajectòria personal íntima». El preu interior -fixem-nos en aquesta expressió que utilitzen els néts de Patxot- que ell va pagar per sostenir, dilatar i fer que s’il·luminés fins al nivell internacional el món cultural i intel·lectual de Catalunya ha estat ben poc reconegut. Què hauria sigut de Rafael Patxot sense el destí que li va matar la seva vocació íntima? Potser un gran savi, o un gran escriptor, o, qui sap, un artista...? Amb una intel·ligència visionària, acompanyada de la generositat del sentiment per una terra que va estimar amb tanta passió, no va mai buscar reconeixement, honor, glòria ni poder. Hi era completament insensible. Però, estem segurs que, sorprès, s’hauria emocionat en veure ara l’impuls desinteressat, generós i entusiasta de tants (i tan diferents) àmbits de la cultura catalana actual en favor de fer conèixer la seva obra. Agraïm de tot cor que cinquanta anys després del seu traspàs la seva aportació sigui recordada amb il·lusió i amb aquest afecte, aquesta intel·ligència i aquesta serenor”. Signat: Núria i Rafael Carreras Patxot.
