La figura atlètica del corredor es percep nítida contra el mirall encès de la posta de sol. La silueta de l’home, uns cinquanta metres més avant, corre a bon ritme pel camí que voreja la desembocadura del riu Gaià, a la banda dreta; zona protegida, petit paradís, un esquitx d’univers amb ànecs, granotes i vegetació suficient per oblidar-te de tot un estona. A la banda esquerra hi ha un camp, enrogit pel capvespre, com un tros de sol acabat de segar. El corredor, definitivament, ens sona d’alguna cosa. És probable que l’hàgim vist en algun mitjà de comunicació, tal vegada la televisió, parlant de política. És professor de dret, escriptor, jurista, però en sabem poca cosa més, quan, tot d’una, s’atura en sec i jo, per instint, faig un salt al costat i m’amago rere els arbres. Observo la figura retallada endinsant-se en la foguera del camp, com a través d’un foc enlluernador.
Allà al mig, l’atleta engega tot de moviments estranys, melòdics, orientals, que serien massa estranys si no sabéssim que, a part de la participació del personatge en el món de la política, de formar part del grup poètic dels anomenats Imparables i d’haver guanyat alguns premis importants com a assagista i narrador, doncs els gestos serien rars si no sabéssim que aquest home és expert en karate, i que està duent a terme una sèrie del que se’n diu kates. Altafulla és un gran lloc per fer quatre salts. La zona de baix a platja, en aquest extrem del poble, resulta, a part de moltes altres coses, un lloc especial també en el vessant diguem-ne ecològic. Des que s’hi van fer un parell o tres de disbarats urbanístics, hi ha una ordenança municipal que prohibeix construir edificis més alts de tres pisos, així que, per fortuna, Altafulla ha conservat l’encant. Per això passejar-s’hi o sortir-hi a córrer és un gust. El que mai hauria imaginat és descobrir aquest badaloní, que viu a Altafulla des de fa uns quants anys, fent kates a tocar de la platja. També descobriré que la connexió altafullenca es remunta als avis, i que el nostre personatge és cinturó negre de karate.
La figura segueix apuntant moviments precisos a l’aire, com ho faria un oriental. Potser l’hem escoltat en alguna entrevista a la ràdio, o llegit al diari, però la imatge que ara tenim al davant ens fa veure que no coneixem bé una persona fins que no se’ns revelen les seves aficions, allò que li agrada fer en les estones lliures. En aquest cas, Hèctor López Bofill podria ser un gat dibuixant papallones en l’aire esquitxat de la posta. Sobretot quan, ara, fa un salt, i, sempre al mig del camp, ressegueix, toca amb les mans la llum minvant del sol. És possible que alguns dels seus alumnes de la Pompeu Fabra no sàpiguen que està casat amb una coreana; en aquest cas, ella és segon dan de taekwondo i parla perfectament el català. També és segur que López Bofill deu evitar qualsevol discussió o confrontació amb els sogres, que es veu que igualment són experts en arts marcials.
Diuen que López Bofill parla el coreà amb fluïdesa. De fet, acabaré esbrinant un seguit de detalls interessants: que acaba de tornar de Seül, on dóna classes de dret a la universitat, que la coreana és pintora i que tenen un nen, el Marcel. Ben mirat, arran d’aquesta trobada fent fúting, coincidiré amb López Bofill altres cops a Altafulla, aquesta vegada a cara descoberta, passejant el bebè, empenyent el cotxet pel mític passeig de Botigues de Mar, imatge clàssica d’Altafulla i de la Costa Daurada. M’he trobat el poeta karateka al tren. No li agrada conduir. Pateix com una al·lèrgia als cotxes, com si estigués alineat autènticament a aquest tipus d’elevació marcial, que el converteix en usuari assidu dels transport públic, i li fa dir coses tan modestes i enraonades com que, darrerament, ha aparcat la política (Solidaritat Catalana) per centrar-se en la puericultura. Sigui com sigui, mentre López Bofill practica el karate al mig del camp, ens preguntem en quin lloc, en quina mena de paratge coreà, deu fer-ho, com deuen ser les figures abstractes, el tros de sol que el nostre home a Seül pinta i despinta en el capvespre oriental.
