Som de viatge amb els pares, en un Seat 124 blau marí, cap a finals del setanta començament dels vuitanta. La meva germana i jo sempre demanem el mateix casset, una vegada i una altra. La destinació, el viatge, el trajecte, ens importa un rave. Nosaltres volem escoltar aquell casset, només aquella cinta que ens fa riure. Els pares volen escoltar-ne una de Mocedades, o una altra que es diu Cha-cha-cha, però nosaltres fem pressió per escoltar Els Pescadors de l’Escala, una cinta que, sense que sabéssim exactament per què, o només una mica, ens feia riure fins a no poder més. Al seient del darrere, i d’amagat dels pares, quan escoltàvem aquelles cançons picants ens pixàvem. No recordo el títol, potser era la cinta dels Cants de taverna (1976), que penso que va ser el primer disc, editat per a la sèrie Dolça Catalunya de la discogràfica Hispavox, casa madrilenya, per cert. Potser era la cinta Mar i terra, poc importava: nosaltres volíem Els Pescadors... perquè allò volia dir sarau.
Tard o d’hora, en algun tema, La sardina, La Ramona i en Tonet, El cirurgià, era igual, la festa s’iniciava quan a la lletra hi començaven a aparèixer les trompes, les petxines, les porres, els guàrdies i les mosses, i tot el mostrari de disbarats i segones intencions que a nosaltres ens feia partir de riure. A la primera referència sexual, per mínima que fos, ens miràvem i esclafíem. “La conya marinera que porteu a sobre”, deia la meva mare. Era exactament això... i amb els anys, em vaig adonar que, en realitat, la conya marinera la portava aquell mític grup d’havaneres de l’Escala, que van farcir la banda sonora de la nostra infància i la de diverses generacions amb trompes oscil·lants i petxines que s’obren i es tanquen, la llicència és meva; l’humor gruixut que no explicava res i que ho explicava tot a la vegada.
Ara situem-nos dues dècades i mitja després, el 2004. El meu amic Jordi Ponti, del grup Cavall Bernat, de José Luís Ortega Monasterio (autor d’ El meu avi, en parlarem un dia), m’ofereix la possibilitat d’anar a l’Escala per visitar Llucià Carbó, cantaire llegendari d’Els Pescadors de l’Escala i un dels millors tenors que ha donat l’havanera. No m’ho puc creure, estic a punt de conèixer Llucià Carbó, la veu que omplia de cançons satíriques el 124 del pare. Xerrem molta estona; repassem la història una mica entrebancada del grup. Els Pescadors de l’Escala, el conjunt d’havaneres més antic en activitat, fundat el 1963, arrossegava i arrossega encara (Creu de Sant Jordi 2014!) el carisma impressionant dels inicis, dels inoblidables Simeó i Ferran Català, posseïdors d’una personalitat única, sobretot la del controvertit Simeó, geni i figura. Carbó s’esplaia en el desembre del 1976, en què Els Pescadors... van tocar en directe a la BBC, a Londres. És la història viva d’unes actuacions alguns cops memorables, tan íntimament lligades amb un sentit patriòtic encara més afinat: les cantades del grup s’acabaven amb el Cant de la senyera, la Santa espina i sovint també Els segadors. Però quan pregunto a Carbó d’on havia sortit tot això, ell simplement respon: “Oh, jo és que sóc paleta, sap?” Paleta? “I tant, miri quines mans”: dos totxos molsuts, amb uns dits color terra. Esbrino que Simeó Català, sense anar més lluny, regentava l’Hotel Can Català de l’Escala, que Ortega Monasterio era militar, el seu amic cantaire Tòful Mus treballava a Iberia o que el gran Càstor Pérez, pare de Sílvia Pérez Cruz i autor de cançons espaterrants, treballava a Correus. Segueixo investigant; em quedo de pedra i comprovo que la història de l’havanera catalana, la producció musical que ha bastit la banda sonora de tot un país, ha estat construïda des dels oficis més variats. El compositor Salvador Dabau era mestre d’escola a Torroella de Montgrí, Josep Bastons, tapisser... Mai van viure de l’havanera, però era el que els feia viure, i ens ha fet viure a nosaltres. Qui no tenia un casset d’havaneres al cotxe? Llucià Carbó, el tenor d’Els Pescadors de l’Escala, que era paleta, va morir el 2007, als setanta-sis anys. In memoriam, amic.
