El pregó

Tinc un bon problema. L’alcalde de Castellnou de Bages, Francesc Martínez Vilaseca, m’ha demanat que faci el pregó de la festa major del poble, però no hi he estat mai. Sé poca cosa de Castellnou, però m’insisteix i al final hi accedeixo, de bon grat, amb l’advertiment que no tinc ni idea de què hi explicaré. Va ser el divendres 15 d’agost, i tan bon punt vaig arribar a Castellnou vaig quedar colpit. L’alcaldia d’aquest poble mil·lenari està situada en un nucli històric de pel·lícula, constituït per l’església romànica de Sant Andreu i l’antic cementiri, on destaca la presència insòlita d’un monòlit negre, clavat allà al mig, a imatge i semblança del que surt a Una odissea a l’espai, de Kubrick. Des de la plaça, on se celebra el pregó, amb la façana de l’església de fons, el conjunt restaurat conforma una visió màgica, encantadora, i també una mica subjugant, sobretot per al pregoner. A la plaça hi ha vuitanta persones, vuitanta veïns que esperen.

Començo dient que els pregons solen ser una llauna considerable, i que només vull parlar del que veig, així que els comento que em sembla curiós que al punt on som no hi visqui pràcticament ningú. Només la persona que s’encarrega de la casa de colònies. Els veïns de Castellnou viuen disseminats en quatre nuclis urbans: el Serrat, Pinedes, la Figuerola i Argençola, al llarg i ample de trenta quilòmetres quadrats, i també per algunes cases de pagès, antiquíssimes. L’alcalde i els regidors es fan un tip de voltar. Però hi ha una altra particularitat. “En realitat, quants de vostès són nascuts a Castellnou?” Tothom es mira. Somriuen. Aixeca el dit el senyor que fa les fotografies, Josep Vilaseca, que és d’una masia amb papers del segle XV, segons explica. Detectem quatre oriünds més, però la resta del poble és gent de Santpedor, Súria, Manresa, estiuejants o enamorats de Castellnou que, de mica en mica, s’hi han instal·lat i han esdevingut castellnouencs.

Llavors em trec l’as de la màniga i els explico que l’únic que conec de Castellnou és el Serrat, perquè la senyora de fer feines que va treballar a casa dels meus pares i de la meva àvia, la Dolores, l’andalusa que durant quaranta anys també ha fregat els terres de mig Manresa, s’hi va fer una casa. El somni de la Dolores i del seu marit, el Pepe, des que van arribar a Manresa als anys 60, procedents del Rubio (Sevilla), era fer-se una casa al Serrat. Simplement, per anar-hi el cap de setmana, tenir-hi quatre arbres i l’hortet. Per fi van aconseguir comprar-hi un terreny, petitó, i aixecar-hi la casa, a còpia de fregar terres, esclar. El Pepe va fer el taxi tota la vida, i també havia conduït autobusos. Aleshores, una senyora de l’auditori salta i diu: “Jo també sóc del Rubio”, i explica que ha viscut una història semblant. Descobrim que el fill d’aquesta senyora, Toni Martín Bravo, assegut a primera fila, és el regidor d’Esports i de Joventut de l’Ajuntament de Castellnou. L’auditori es revoluciona. El pregó esclata. La regidora de Serveis Socials, M. Pilar Rubio, aixeca el dit i diu que ella és granadina. Una noia del fons exclama: “Jo sóc francesa!” Diu que es va enamorar del poble i que hi ha vingut a viure. Una altra persona demana el micròfon i diu que és de Vinaròs, i encara una altra narra aquesta història de nouvinguts però a l’inrevés. És nascuda a Cadis, de pares catalans, i ha decidit instal·lar-se a Castellnou. El pregó s’ha disparat. Tothom vol intervenir. Quan acosto el micròfon a l’alcalde, ens diu que el seu pare era de Múrcia. Enmig de l’efecte, però, mentre els recordo que fa cinquanta anys Paco Candel va publicar Els altres catalans (1964), probablement l’aquelarre social i literari més important a Catalunya del segle XX, una senyora em fa notar un noi, un xicot morè, rialler, que porta un polo vermell. M’hi acosto. “Sóc nebot de la Dolores”, diu. El José, que s’acaba de casar amb una alacantina, ha vingut a escoltar el pregó i s’ha quedat parat en sentir anomenar la seva tia, la Dolores. Li pregunto si he dit alguna mentida i que si vol afegir alguna cosa més. Agafa el micròfon i, amb emoció, davant del públic, deixa anar: “Com hem vist, la Dolores és exactament això... I molt més”.