Efímers 17/08/2014

El rellotge suís

i
Genís Sinca
3 min

M’he trobat gent de Manresa a tot arreu del món. És un tret distintiu dels manresans. En general, ens agrada voltar. M’imagino que l’extrapolació es pot fer amb gent de qualsevol punt del país. Les altres nacions de la península Ibèrica no sé tant com funcionen, però en el nostre cas, m’he trobat catalans, i en especial manresans, en llocs inversemblants. Hi ha un manresà, Pere Miró, que és el director de Solidaritat Olímpica, un dels càrrecs de més influència al món i que més calés remena. Viu a Lausana. Si rasques una mica, descobreixes manresans que s’han espavilat. Però també és veritat que, rascant, també et fixes en la banda contrària. Gent que no ha sortit mai de casa. Tinc un conegut manresà que, en quaranta-quatre anys, ha viscut i treballat tota la vida en la L que configura la vorera de la casa on viu i el negoci, una botiga. De fet, viu en un pis a sota dels pares, i la botiga també ho és. És un negoci familiar, que ell i la seva dona han heretat, igual que el tipus de vida.

Es va casar amb una noia de perfil similar, que de seguida va començar a treballar allà, i van tenir dues nenes. Al migdia, també dinen tots a casa. La mare d’aquest manresà és el puntal de tot plegat. Al matí, la senyora obre la botiga, al migdia fa el dinar i al vespre cuida les nenes quan el meu amic i la seva dona se’n van al gimnàs o a sopar. És (era) un engranatge perfecte, comparable a un rellotge suís. Una vida en forma d’ela. A l’època en què es va casar, aquest xicot em mirava de reüll. Deia que jo tenia pardals al cap. Un servidor començava a viatjar, a voltar d’una ciutat a una altra, a buscar-se la vida i mirar d’escriure, mentre que ell, després d’una lluna de mel impressionant, en un complex turístic de Punta Cana que no penso comentar, heretava la vida exemplar dels pares, comprava cotxes, aprenien a jugar a golf, col·leccionaven raquetes de pàdel i feien dietes proteiques. Tot ficat en aquella mena de paquet multimèdia de quan les coses -per a gairebé tothom- anaven tan bé, i t’havies de sentir allò de: “Tu ja no ets de Manresa”, o bé: “Ja tornaràs, ja”.

L’amic manresà tenia raó; he tornat. No a viure a Manresa, però sí que visito casa meva molt més. Lluny de la ciutat natal, l’experiència m’ha regalat punts de vista que no m’imaginava. He pogut constatar que les coses no van tan bé. Alguns establiments de Manresa han hagut de tancar i la botiga d’aquest noi ha baixat. Encara més. Abans de l’estiu me’l vaig trobar i em va anunciar que se separava. Em vaig quedar parat. El negoci havia començat a trontollar, havien hagut de canviar les nenes de col·legi, donar-se de baixa del gimnàs, vendre’s el cotxe familiar; i va enxampar la dona amb un altre. En conjunt, que amb aquell tros de vorera ja no n’hi havia prou i aquí cadascú s’havia hagut d’espavilar. No vaig saber què dir. I encara menys quan, ara, a finals d’estiu, m’assabento que tornen a estar junts. S’han reconciliat. La notícia m’ha sorprès més que l’anterior. Tant, que he decidit investigar.

M’han explicat que per a aquesta parella separar-se era pitjor. Un autèntic desastre. Es veu que ell no se sap fer ni un ou ferrat. Ella tampoc. Sigui com sigui, s’han adonat del que hi havia aquí fora, del que valien les coses i, de mutu acord, han tornat a la vida en forma d’ela d’abans. Han decidit reduir la botiga a la meitat. L’altra meitat l’han llogat a uns xinesos, que hi posaran un basar i que a primers de setembre ja obriran. Està anunciat. També és evident que el noi i la seva dona fan cara de pomes agres, que tot els molesta, que a ell se l’agafa amb paper de fumar i que les nenes, simplement, no parlen. Lluny de separar-se, han tornat a la vida perfecta, de rellotge suís, encara que amb lleugers canvis; ara gairebé no surten de casa: aquest any no han fet vacances, es passen el dia jugant a la PlayStation. Malgrat tot, fa pocs dies me’l vaig tornar a trobar, passejant el mutisme de les nenes; per primera vegada a la seva vida es va interessar per la meva feina. Bé, només per la part material: “Escolta -em va demanar-, i a tu et paguen per tot això que escrius?”

stats