El sentit de la vida
El Priorat és una terra especial. Primer, perquè la majoria desconeixem la comarca i, segon, com ara demostraré, perquè amaga tresors inesperats. Hi vaig entrar en contacte fa dos estius i directament per Cornudella de Montsant. El primer impacte va ser la xafogor i la visió rocosa -però serena- del Parc Natural de la Serra del Montsant, que encaixona el poble en la sobrietat d’una vall de mides àmplies que no cohibeix ni ofega. D’una banda, el poble està foguejat pel sol, és cert; però, de l’altra, està banyat d’una mena de tranquil·litat i frescor lumínica difícil d’explicar. Per entendre-ho millor s’hi ha d’anar o bé tastar un vi fresquíssim que es diu Formiga de Vellut (DOQ Priorat), nom ideal per expressar que aquesta vinya s’ha hagut d’empassar molta llum, molta tranquil·litat i molta calor per oferir un gust al mateix temps complex i clar. Això és el Priorat. I això va ser Cornudella: la intel·ligència abassegadora de la natura.
Érem a finals de juny, feia una calor espantosa i, en canvi, tot va resultar alegre, simpàtic i fresc com l’escriptor que m’hi va convidar, Jesús M. Tibau i Tarragó, nascut en aquest poble el 1964. Cada estiu, Tibau organitza una trobada d’autors a Cornudella. Però per a mi el descobriment va ser ell i, per sobre de tot, els seus nanocontes. Tibau, que treballa a l’Ajuntament de Tortosa, ha publicat contes, poemaris i dietaris. Ha guanyat el premi Marian Vayreda i ha rebut el Mèrit de les Lletres Ebrenques. L’últim llibre és El noi del costat del padrí. Però Tibau aconsegueix la mestria amb els nanocontes. Recomano Tens un racó dalt del món, de l’editorial Montflorit (2001) i llibre que també dóna nom al seublog (premi Blocs Catalunya de Literatura). “Si la vida et dóna l’esquena, fes-li massatges”. Els nanocontes són els haikus de la narrativa, petites garrotades de realisme absolutament entranyable, glops de Priorat que em fan pensar en el contista genial que era Calders. Em ve a la memòria un conte calderià, el d’un veí que obre la porta de casa i a l’altra banda no hi ha res: un buit en forma de carrer. Et fa pensar en el perquè de tot plegat, un corrent molt nostre, d’esbrinar l’inesbrinable, de furgar en l’absurd humà que els catalans hem sabut explotar tan bé, amb el toc d’humor necessari. Monzó, Pàmies, Calders... Tibau me’ls recorda: “El nàufrag mira amb uns altres ulls les restes que escup el mar. Potser per solidaritat, potser perquè s’hi identifica”.
Aquest any, Tibau ha organitzat la trobada d’autors al centre cultural Roger de Belfort, un edifici espectacular que inclou la nova Biblioteca i el futur arxiu Morató Aragonés. Tibau explica en el blog que l’acte va ser emotiu. El centre està ubicat al carrer Sant Isidre, on va passar la seva infantesa. El detall m’ha portat a buscar un nanoconte seu, que igualment em fa pensar en el típic company d’escola entremaliat que més o menys tots hem conegut de petits: “Du l’instint criminal a les venes, a pàrvuls robava plastilina, i a primer olorava pegament, l’assassí del compàs”. Una microhistòria sensacional. Gent com Tibau s’adequa a allò que preconitza la revista Lo ViOlí, que publica sobre qüestions culturals del Priorat. Més enllà de l’oli i del vi, segons Lo ViOlí, es tracta de construir, com va dir Espriu, un país on la gent sigui “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, cita que no deixa de ser pertinent. Es podria resumir amb un nanoconte de Tibau titulat El sentit de la vida : “Mentre mira el vol desesperat de dues papallones al voltant d’una bombeta reflexiona sobre el sentit de la vida, tres segons abans d’apagar el llum”. Com que aquest any no vaig poder anar a la trobada, tanco els ulls, penso en el Priorat, en Cornudella i en la gent ben parida que corre per aquest país.
