A l’agost, estiuejàvem a Creixell, en una casa de teulada plana, que el meu avi matern s’havia fet construir en una urbanització que es diu La Masó. Semblàvem la família Ulises del TBO; la iaia, l’avi, els quatre germans de la meva mare, cosins, néts. A l’agost, a Creixell havíem arribat a ser vint i s’hi vivien amb intensitat dos moments àlgids. El primer era l’hora d’anar a dormir, sobretot perquè no hi havia prou llits. Com que la casa tenia dos nivells, al de baix s’hi col·locaven tot de matalassos per terra. El primer dia ningú volia dormir a baix. El segon hi volia dormir tothom. Vam tocar el cel, en aquella casa. L’altre moment era l’hora d’anar a la platja. Un home del poble, el Manolo, ens hi portava amb carro i un matxo; quan travessàvem la via del tren, sense pas a nivell ni res, ens explicava la quantitat de gent i de cotxes que cada any atropellava el tren.
La història de la casa d’estiueig de Creixell és curiosa. L’avi era un dels gerents dels magatzems Can Jorba de Manresa. Un dia, un altre apoderat, del Banc Central, va oferir a una vintena de manresans l’oportunitat d’adquirir unes parcel·les en un poble de la Costa Daurada que es deia Creixell. El preu era bo, alguns s’hi van engrescar i al final sis o set famílies s’hi van fer la casa d’estiueig.
Creixell era un poble paradisíac. A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, no devia tenir més de cinc-cents habitants. Des de Manresa, tardàvem quatre hores a arribar-hi. S’hi havia d’anar pel coll de l’Ordal, tota una aventura. Al poble hi havia una botiga que simplement venia de tot, des de fils fins a plàtans. Però jo només tenia ulls per al campanar. Era diferent. Més endavant, vaig saber que el campanar de Creixell està coronat amb una cúpula modernista de l’arquitecte Josep Maria Jujol. Els nens es fixen en el que és fonamental. I també ho era la torre de l’aigua; aquells primers veïns de La Masó la van fer construir per tibar-ne d’una beta. La gent del poble encara l’anava a buscar a la font. La bomba d’aigua era el viacrucis estival de l’avi, perquè el més important a la casa de Creixell era el manteniment de la gespa, el “ césped ”, que deia ell. L’estiu, per a l’avi, era la migdiada sota el desmai i el manteniment d’aquell tros de gespa, que gairebé feia tota la volta a la casa. La regava, la segava, se la mirava, la tornava a repassar. El seu estat d’ànim i el césped anaven lligats. Quan l’avi estava content, la gespa brillava, molla, rutilant. Si, per contra, estava trist, sorgien clapes seques en les ondulacions del petit camp; fins i tot el desmai semblava més desmaiat, com el destí implacable que planava sobre la casa.
Quan va morir l’avi tot se’n va anar cap avall; però, sobretot, a l’àvia li van diagnosticar Alzheimer. L’amor de l’avi per ella havia camuflat la malaltia. L’Alzheimer de l’àvia va suposar un daltabaix; una dona tan bonica, tan digna, abocada a una desmemòria total i definitiva. Només les famílies que ho han patit coneixen el cost, a tots nivells, que l’Alzheimer suposa.
Una gent de Saragossa es va interessar per la casa de Creixell i es va decidir vendre. Ara, després de molts anys, he tornat a visitar el poble. Déu n’hi do com ha canviat Creixell. A primer cop d’ull, quasi no el reconeixia. L’especulació urbanística també va colpejar amb força la Costa Daurada: sort que la imatge del campanar, realment únic, et fa passar el mal d’ulls. Amb tot, m’ha fet gràcia anar a veure la casa. M’ha caigut l’ànima als peus. La gespa ha desaparegut. Tot el voltant està enrajolat. La suavitat verdosa que antigament l’envoltava s’ha esfumat sota la blancor d’unes rajoles horroroses. Desolat, he estat una estona contemplant l’enlluernament de la meva pròpia estupefacció i m’he promès que fos com fos havia de mirar de transmetre com i de quina manera havia brillat aquell tros de gespa de l’avi.
