Menorca no es pot explicar. S’ha de viure. Per a molts, aquesta illa balear guarda un secret, un significat, que gairebé no es pot revelar. El viatge menorquí sempre és especial i parlar-ne, sovint, faria necessària la reunió de tots els punts de vista, de totes les experiències que cadascú guarda en la intimitat.
Per a molta gent, Menorca són vacances familiars; tothom sap que l’illa és perfecta per anar-hi amb nens. També ho és per als grans: Menorca és un recés perfecte abans de tornar-s’hi a posar i també un dels racons més impressionants del planeta. L’illa va ser declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco el 1993. La màgia lumínica d’aquestes cales, amb les seves aigües fosforescents de gammes de verds, turquesa i blaus que serpegen en totes les tonalitats, provoca inevitablement un efecte exòtic, gairebé pornogràfic, de pecat original, de lloc a la Terra que l’ésser humà encara no ha trepitjat, on tot ha de passar i tot es gronxa i es penja en les onades iridescents del mar.
Per mi, aquesta persistència paisatgística tan menorquina i potent té molt a veure amb la fidelitat tossuda de personatges il·lustres com Francesc de Borja Moll, el popular lingüista menorquí, o la mirada d’ametlla, intel·ligent, ratllada, de la seva filla gran, Aina Moll, representants excepcionals de la defensa aferrissada de la nostra llengua. Per contra, per a molts visitants, Menorca és únicament i exclusivament símbol d’estiu. Encara més, per a alguns, Menorca és una borratxera de campionat, la que s’agafa a Ciutadella quan comencen les festes de Sant Joan, amb es Jaleo, la música i el martelleig de peülles de cavalls a dins del cap.
Menorca pot ser moltes coses, però sobretot, en els últims anys, és potència turística de primer ordre. A l’estiu, Menorca sembla una filial de l’ONU. Quan arriba la calor, el turisme de cop i volta aporta una població visitant que multiplica i supera -de molts milers de persones- l’autòctona: els visitants de juny, juliol i agost sumen un total de més d’un milió d’ànimes. Hi arriben de tot arreu, però sobretot de nacionalitats que van més enllà de la catalana i l’espanyola. La majoria són britànics, per la tradició històrica de l’antiga ocupació anglesa de l’illa. També hi ha alemanys, italians, holandesos, francesos... A vegades, l’afluència turística ha arribat a posar en perill algunes àrees protegides, com ha passat amb algunes platges verges menorquines.
Ara bé, el fenomen turístic n’ha provocat un altre, que sociològicament sembla encara més interessant: els treballadors que en les últimes dues dècades han decidit fixar residència a l’illa. Les estadístiques revelen que més d’una tercera part de la població empadronada a Menorca ja no és menorquina d’origen sinó de fora l’illa. Es tracta d’un fet digne d’estudi, que ha provocat situacions particulars. Tinc una amiga barcelonina que, fa uns anys, va decidir muntar una òptica a Ciutadella. Ella partia de la base que era una enamorada de Menorca, circumstància que d’inici és important. Per qüestions familiars, cada estiu hi anava a passar uns dies. Però traslladar-s’hi per treballar-hi i viure-hi és una altra cosa. Al començament d’obrir l’òptica, entre la clientela autòctona i l’arribada massiva de visitants a l’estiu, el negoci semblava que anava bé. El negoci sí, la meva amiga no tant. Quan els turistes van anar desapareixent i va arribar l’hivern, subsistir a l’illa, en temporada baixa, se li va fer complicat. Per molt que la meva amiga s’estimés l’illa, la temporada baixa se li va allargar massa i va picar de manera frontal amb una altra realitat: el caràcter illenc, l’aïllament, les dificultats intrínseques que comporta el fet que Menorca sigui una illa. Va durar dos hiverns, i encara creu que ho va allargar massa. No s’hi va adaptar i va decidir tancar.
Anar-se’n a viure al lloc d’estiueig no és fàcil, encara menys si el destí és una illa. La meva amiga hi continua anant cada estiu, amb els fills, però es mira Menorca amb uns altres ulls: diu que l’experiència hivernal fa que la respecti molt més. Mira d’entendre els menorquins, les seves preocupacions, els costums, conscient que, sense cap mena de dubte, Menorca és l’últim racó, l’últim paradís.
