18/09/2017

Gesticulació, campanya de la por i atac a l’economia

2 min
El secretari d’Economia, Pere Aragonès, atenent els mitjans.

SubdirectoraLa notícia saltava a la roda de premsa posterior al consell de ministres del divendres 20 de novembre del 2015. En aquell moment, el govern espanyol amenaçava la Generalitat de no pagar-li el FLA -ni el tram ordinari ni l’excedent- si no acreditava que les despeses que feia no servirien per finançar “ veleidades independentistas ”. El BOE del 21 de novembre publicava en els annexos I i II un llistat de les despeses considerades fonamentals, “ servicios públicos fundamentales y otros servicios públicos prioritarios ”, les úniques que pagaria el FLA, i obligava la interventora general i els tècnics de la Generalitat a acreditar factura per factura que 3.150 milions d’euros eren per a farmàcies, concerts sanitaris i socials, proveïdors de l’àmbit de la salut, programes educatius o ajuts a la dependència. El llistat també incloïa despesa corrent (proveïdors de neteges, seguretat i subministraments, és a dir, aigua, llum i gas).

El que realment amagava l’Estat amb aquella parafernàlia era que no tenia prou liquiditat i que havia d’endeutar-se per pagar el FLA a les comunitats autònomes, cosa que suposava que el deute públic espanyol superés el llindar traumàtic del 100% del PIB. Amb aquesta maniobra pretenia guanyar temps.

Curiosament, el llistat utilitzat el 2015 torna a ser el que fa servir ara el ministeri d’Hisenda -en una ordre molt opaca i que crea confusió- per dividir la despesa pública de la Generalitat en dues parts. En primer lloc, hi ha la despesa pública considerada fonamental, la recollida en els annexos I i II de l’ordre del 2015. Aquesta despesa, que inclou les nòmines, la pagaria directament l’Estat. La Generalitat no podria tramitar cap pagament a través dels bancs, sinó que s’haurien d’enviar a Madrid perquè Hisenda se’n fes càrrec a través dels fons del finançament autonòmic.

La resta de la despesa, la que no està recollida en aquests annexos, quedaria afectada per un acord de no disponibilitat. És a dir, un mecanisme pressupostari que s’utilitza a finals d’any per tancar el pressupost i no fer més despeses per controlar el dèficit. Així, departaments com els de Cultura, Empresa, Agricultura i Exteriors o partides com la renda garantida de ciutadania que no consideren fonamentals es quedarien sense pressupost.

La Generalitat ha presentat un recurs al Tribunal Suprem que hauria de tenir efectes suspensius, perquè l’Estat s’empara en la llei d’estabilitat. Una absurditat, perquè aquesta llei no recull el mecanisme coercitiu que Montoro està aplicant ara.

Tot plegat, gestos per demostrar que el govern espanyol actua i per alimentar la campanya de la por a Catalunya. Un atac frontal a l’economia catalana. Montoro, però, hauria de recordar que els bumerangs sempre tornen, com ja li va passar amb les farmàcies, que van acabar anant a la Delegació del govern a reclamar els pagaments.

stats