Un pèl de barba
ESGOTAT! Començo el dilluns postelectoral ben d'hora però no tinc temps d'absorbir tota la informació que vessa de l'ordinador. Penjo una versió del Qualsevol nit pot sortir al sol del disc Anem al llit de l'Albert Pla al FB i al Twitter. Sisa obria la porta de casa seva a tothom amb aquesta cançó. Penso en la porta que ens queda per obrir després dels resultats, amb la seguretat que no hi ha res a pelar amb el tema del pacte fiscal. Difícil obrir casa teva si ni tan sols és teva. El barbut ja ho ha insinuat als primers discursos. Un altre cop el vell lema: "Una, grande y libre". Surto a deixar els nens a l'escola. He d'anar a comprar però vaig poc abrigat i torno a casa. Penjo una altra cançó a les xarxes, Rebel music, de Bob Marley: "Per què no podem ser el que volem ser? Volem ser lliures". Els vots d'ahir expressen que no som prou rebels. Quan sóc a casa faig un parell de trucades a l'oficina. Sembla que Sopa de Cabra: El retorn, amb els CD i el DVD dels concerts al Palau Sant Jordi, sortirà al desembre.
Quan arribo al quiosc a comprar l'ARA no són ni les 11 del matí. Però ja no en queda cap. Pujo fins a Can Bellotera, però tampoc n'hi ha cap exemplar. Agafo el cotxe i arribo primer fins a Platja de'n Bossa. El senyor del quiosc em diu que no trobo l'ARA perquè he de buscar la portada del Diari de Balears. Però tampoc no n'hi ha cap. Quina llàstima, m'he perdut l'estrena. Allà on vaig em trobo el mateix resultat: esgotat!!!
EL DIABLE podria fer la cara d'aquest home amb els ulls verds i barba que hi ha a l'altre costat del semàfor. M'està sonant el Love in vain de Robert Johnson a les orelles. Em mira mentre travessa. No sé què pensa i no li aparto la mirada. Quan ja gairebé és a la meva altura algun dels dos fa un somriure. No sé qui és primer, potser ell. Immediatament començo a travessar mentre alço la mà per saludar i obro més el somriure. De sobte un cotxe frena al meu costat. Tinc el semàfor vermell. Em giro amb un calfred a la pell. L'home ja no hi és. He de vigilar abans de travessar. Ahir a la ronda Sant Pere una moto gairebé se'm menja. Em va anar d'un pèl.
LA MOSCA DE SANT NARCÍS és el premi d'honor que atorga cada any el Col·legi de Periodistes de Girona, a més de la Mosca Borda, que és l'antipàtica, i de la Mosca Grossa, que és la positiva. El premiat amb la Mosca Borda d'aquest any és Joan Pluma, l'actual director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat i regidor socialista de l'Ajuntament de Girona fins fa pocs mesos. Escoltem el missatge que ha enregistrat entre les riallades de les 200 persones que omplen Can Marfà. Expressa l'orgull d'haver passat per davant de dos monstres de la comunicació com Adif i el Girona FC en les antipaties dels periodistes, i els encoratja perquè segueixin treballant per la Mosca Borda. Quan pugen a recollir el premi en nom seu, apareix el Joan Pluma en persona en un cop d'efecte que desperta l'esclat dels assistents. Quan ens entreguen el premi d'honor, comento que segurament som els primers tios contents de tenir una mosca a la Sopa. A la fotografia dels premiats estic al costat de Joan Pluma, company de generació i amb qui vaig coincidir en un Congrés de Joventuts Treballadores a Sevilla fa 30 anys. El dia de la festa final alguns es van disfressar. En Joan es va vestir de dona barbuda.
AVUI SÍ! He sortit de casa aviat, abrigat i amb el meu 1,20 € a la butxaca, però no he estat el primer a arribar al quiosc. M'he endut l'últim exemplar de l'ARA, o del Diari de Balears... bé, dels dos junts, encara que costi de creure. M'ha tornat a anar d'un pèl.
