...però m'agrada

SURTO A CÓRRER pel Pla de Sant Jordi. Els camps són molls i els camins de terra han tret gep després de les pluges. Sona Albatross de Fleetwood Mac a les orelles, i sembla que el món va a càmera lenta. Per més que accelero el ritme no aconsegueixo que vagi més de pressa. S'acomoda a la cadència mandrosa del vol de l'ocell que dibuixa Peter Green amb la seva guitarra. El Marc Grau la va tocar al seu disc en solitari. Sort que podem enregistrar la música per poder seguir sentint tocar els amics. Diuen que Peter Green va haver de deixar la banda quan va decidir que els diners estaven maleïts i que calia donar-los tots a la caritat. A l'horitzó, en direcció a Formentera, encara es veuen monumentals núvols de tempesta. De sobte em trobo un veí. És inspector de policia, normalment el veig fent esport o a l'aeroport vestit de feina. Quan sóc més a la vora el reconec i em trec els petits altaveus de les orelles. Li dic que només tinc una hora abans d'anar a agafar l'avió cap a Barna. Tot i així ens posem a xerrar. Ell és de Vigo, va arribar fa anys, però de tant en tant va i ve. Em comenta que la crisi a la península es nota molt més que aquí. Fa uns quants anys que les Pitiüses van superant el rècord de visitants. Potser això fa possible que la balança fiscal de les illes amb l'Estat encara sigui molt més desfavorable que la catalana.

SONA EL TELÈFONÉs el Kei. Ha oblidat l'adreça i és una porta més avall sense saber a quin pis trucar. Fa una hora que he arribat. Pels quatre carrers que separen la parada de l'aerobús de la plaça Catalunya fins a casa he pogut comprovar la diferència dels efectes de la crisi aquí a la gran ciutat. L'altre dia em van comentar que Espanya és el quart país d'Europa amb més diferència entre rics i pobres. Els tres primers són països de l'Est. En Kei entra per la porta carregat. Ha arribat amb l'últim tren des de Girona. Ha d'agafar un avió demà a les 6 del matí cap a Madrid. És el tècnic de so de l'Albert Pla. Fa més de trenta anys que ens coneixem i en fa 25 que treballem junts. Fa mala cara. Després d'arribar a l'estació de Passeig de Gràcia, un home se li ha apropat amb la cartera -que el Kei suposava que duia a la butxaca dels texans- a la mà i li ha dit: "Two kids!", en tornar-li. Li han fotut els diners i per sort ha aconseguit que aquell bon home li recollís la paperassa de terra. Sense dolor ni necessitat d'anestèsia, per sort. Haurem de fer una cançó que digui: "No es pot portar la cartera a la butxaca del darrere".

"ARA hem d'anar tots junts a convèncer el món". La campanya electoral funciona a tota màquina. Fins i tot hem pogut veure Duran i Lleida tocant la bateria amb el mateix seny que Keith Moon dels Who. Quan assisteixo a l'acte que ERC organitza per donar suport a la candidatura d'Alfred Bosch, a la plaça del Rei -elecció curiosa per a un partit republicà-, em diuen que he de donar una resposta a la pregunta que titula el llibre de l'Alfred, I ara què? Malgrat que alguns creuen que no s'ha d'anar a Madrid a fer res, transcric el final de la Declaració d'Independència dels Estats Units: "[...] els representants dels Estats Units d'Amèrica, convocats en Congrés General, reunits en assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per l'autoritat del bon poble d'aquestes colònies, solemnement fem públic i declarem que aquestes colònies unides són, i han de ser per dret, estats lliures i independents". Després d'enumerar les seves motivacions i arguments i d'estendre la mà als seus germans britànics, dels quals es volen separar, en la defensa d'uns valors integradors i universals, fan una crida al món perquè els reconegui. Per això crec que a nosaltres també ens caldrà anar allà a on sigui per convèncer el món. Fins i tot a Madrid.

CONCA "Recipient portàtil rodó destinat a contenir aigua, emprat per a rentar els plats, els peus, etc. Una conca d'aram amb dues nanses. Una conca per abeurar el bestiar". (Segons la web de l'Institut d'Estudis Catalans). I jo hi afegiria: "Organisme que s'ensorra abans de poder caminar".

"I'M FREE"Acabo la setmana de la millor manera possible. Després de l'hora de dinar vaig cap a l'estudi del carrer Casp, on els Smoking Stones estan parint un homenatge a la banda de Jagger/Richards pel 50è aniversari de les seves Satàniques Majestats, amb amics diversos del rock estatal dels últims quaranta anys. La llista és llarga, però trio aquella vella cançó en què la pandereta perdia el compàs. "I'm free! I do what I want any old time... I'm free! I sing my song, knowing it's out of trend". Només és això, rock and roll.