L'Espanya buidada... i Catalunya també?

La perifèria catalana no ha sofert la influència de la política territorial

L'Espanya buidada... i Catalunya també? / XAVIER BERTRAL

Un dels fenòmens que han emergit amb gran força mediàtica i política recentment és el de l’Espanya buidada. El fenomen ve de lluny, i s’hi ajunten dos factors: un de caràcter general –global– i un altre de més específicament espanyol. 

El procés d’urbanització és general des de fa segles arreu del món, amb diferents pautes temporals. La seva causa profunda és el fort augment de productivitat agrària en els darrers segles, que ha disminuït la necessitat de força de treball, tot i el gran augment de la producció agrícola i ramadera. Un procés continu de millora organitzativa i tecnològica ha provocat un excés continu de força de treball, que ha trobat més oportunitats de treball en àmbits urbans, on s’han desenvolupat amb més força activitats industrials i de serveis pels requeriments propis d’aquests sectors i també pel paper de les ciutats com a grans centres d’activitat comercial.

A aquesta tendència global s'hi ha afegit, a Espanya, una de pròpia: la constitució i el desenvolupament de Madrid com a centre d’activitat cortesana, mutat ara en centre d’activitat institucional d’un Estat on el poder polític segueix molt centralitzat, tot i la descentralització administrativa de les darreres dècades. La cosa ve de tan lluny que entre la instal·lació de la capitalitat de la monarquia hispànica a Madrid el 1561 i la meitat del segle XVII, la població de Madrid –tercera ciutat de la Meseta el 1561– passà de 20.000 a 150.000 habitants. Aquest creixement vertiginós va ser fruit de les migracions internes: les altres vuit principals ciutats castellanes de l’època van perdre més de la meitat de la població en el mateix període. L’expansió de Madrid va provocar el col·lapse de l’economia del seu entorn, en el que s’ha denominat el dessagnament de la Meseta

L’expansió de Madrid va provocar el col·lapse de l’economia del seu entorn, en el que s’ha denominat 'el dessagnament de la Meseta'

Aquesta tendència ha perdurat en els cinc darrers segles, potenciada per polítiques com la de l’administració institucional centralitzada o la de grans infraestructures, que potencien el paper de la capital política però no aprofiten els avantatges competitius dels seus territoris d’influència. Això ja ho va qüestionar el destacat il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos, que en el seu Informe Sobre la Ley Agraria de 1795 proposava que abans d’interconnectar les províncies era preferible donar prioritat a la seva vertebració interna, i “ que no se gaste más en carreteras generales, sino en caminos locales y que el poco dinero disponible se gaste con criterio utilitario y no con miras a la ostentación”.

De fa més de 300 anys, i tan actual, tanmateix. Per això és paradoxal que el remei que postulen els representants polítics emergents de l’Espanya buidada, com Terol Existeix, que reclamen la potenciació d’infraestructures de connexió interurbana, i particularment amb la capital política, vagi en direcció contrària al que suggeria Jovellanos. És cert que en alguns casos és el que encara no tenen, en comparació amb altres territoris. Però no és el que necessiten prioritàriament, ja que la seva activitat econòmica i la seva producció, basades en grans volums de petit valor afegit unitari, requereixen infraestructures terrestres de transport de mercaderies i articulació dels mercats locals d’entorn.

La tradició de prioritzar allò que no es té –fàcilment visible– en lloc d’allò que es necessita –que requereix pensar-hi– és un senyal d’identitat de la política territorial espanyola, i un dels factors que han potenciat el buidament de les províncies que envolten Madrid. En els darrers 40 anys, en totes les províncies en un radi de 200 km de Madrid la població s’ha estancat o s’ha reduït significativament (excepte a Guadalajara, ja ben bé part de l’àrea metropolitana de Madrid), mentre que a la Comunitat de Madrid ha crescut més del 40%. I aquesta tendència continuarà, perquè no canviaran els factors que l’han potenciat.

La perifèria catalana, subjecta també a les tendències globals cap a la urbanització, no ha sofert com les seves homòlogues castellanes la influència de la política territorial

Igual que passa amb el debat de l’Espanya radial, que suscità el debat de la Catalunya radial –tot confonent centralització amb centralitat–, la hipòtesi de la Catalunya buidada també tindrà un espai. Un altra vegada, l’analogia és errònia. Primer, perquè les dades la refuten: en totes les demarcacions catalanes la població ha augmentat de forma rellevant en les quatre darreres dècades, a diferència de les províncies de l’Espanya buidada. El mateix passa si es mira per àmbits territorials, tot i que cal constatar un cert estancament relatiu de les comarques centrals. La perifèria catalana, subjecta també a les tendències globals cap a la urbanització, no ha sofert com les seves homòlogues castellanes la influència de la política territorial. Perquè no ha existit una política territorial de concentració d’activitat a l’àrea metropolitana de Barcelona. 

Establert això, cal aplicar en el debat a Catalunya la lliçó que ensenya la política territorial a Espanya: és un error prioritzar la reivindicació d’allò que no es té perquè altres ho tenen. Cal pensar detingudament què és el que es necessita, i aplicar l’exigència i la força per aconseguir-ho.