20/05/2020

El bucle fiscal de l'esquerra sud-europea

4 min
Una senyora paga la compra a una caixera al supermercat durant la pandèmia del covid-19

Ja sabem que els pressupostos de la Generalitat no naixien amb 3.000 milions més sota el braç; només “aixecaven en 3.000 milions el sostre de despesa respecte als del 2017” [sic]. Però com que el sostre de despesa respecte al 2019 creixia menys del 3%, l’augment de la despesa hauria estat d’uns 750 milions. La despesa extraordinària pel coronavirus ja s’ho ha endut diverses vegades. Ja sabem també que la despesa sanitària del 2019 havia quasi recuperat els nivells reals del 2009, i que el 2020 s’anava a superar (amb la despesa pel coronavirus ja l'ha passat de llarg). Però això només són mossegades de la realitat.

Hi haurà bastant consens a l'hora d'afirmar que la despesa en sanitat és molt menor per les retallades, que cal augmentar-la perquè ens asseguri contra futures pandèmies, i es dirà el mateix de la despesa escolar per les noves necessitats escolars derivades de la pandèmia, etc. Són demandes socials àmplies i legítimes. I obligaran a la consistència. Qui proposi igualar despesa social en tant per cent del PIB a l’espanyola, i alhora sigui partidari de la solidaritat interterritorial, obviarà que l'única manera de finançar segons PIB és amb un model com el foral. O amb més impostos propis, esclar. Aquí entra en joc el bucle fiscal sud-europeu.

Abans, una prèvia: ¿creu que la solució vindrà de la lluita contra el frau fiscal? Les notícies no són gaire bones en aquest front (o sí, segons com es miri). Aquí hi ha frau fiscal, esclar. Però no molt més que als països més avançats, perquè si alguna cosa s’ha modernitzat a Espanya és l’Agència Tributària (vessant recaptació). Les estimacions fetes per la Comissió Europea sobre compliment i frau fiscal en l’IVA sorprenen mostrant que Espanya és un dels països amb menor frau (gràfic 2.2 i taula 2.1, aquí). Dit això, perseguir el frau és un imperatiu, per respecte als complidors. Però el frau aixecat no es tradueix automàticament en ingressos fiscals. Molta activitat amb frau desapareixeria sotmesa a impostos, per la qual cosa la recaptació perduda és menor de la que sovint es diu. Ara, benvinguda sigui la que s’obtingui de la lluita contra el frau. Encara que no sigui la solució, sempre ajudarà.

Ara, a barraca. El bucle fiscal de l’esquerra sud-europea es basa en el fet que predica pautes de despesa nord-europees, però abona pràctiques tributàries contràries. Les comparacions són enutjoses, però serveixen per il·lustrar la realitat. Què passa amb els grans grups d’impostos, indirectes i directes (i en aquests en els d’ingressos i els de riquesa)? Comencem pels darrers.

Els impostos sobre la riquesa a Espanya (0,5% PIB) quasi doblen el percentatge de la UE. No se sorprenguin. Espanya és l’únic estat de la UE on hi ha impost sobre el patrimoni. L’únic. I en herències, l’escala fiscal és molt més progressiva a Catalunya que a Finlàndia o Dinamarca, on els tipus màxims són més baixos, i les reduccions per fills i parella són molt més baixos també. Amb Suècia no es pot comparar: no tenen impost sobre successions.

En IRPF (ull però a les contribucions socials) Catalunya (i Espanya) ingressen menys en percentatge del PIB que la mitjana UE, i que els escandinaus. Això no és per l’efecte dels marginals més alts, sinó perquè els salaris mitjans i mitjans baixos estan comparativament desfiscalitzats en IRPF aquí. La progressivitat de l’IRPF aquí és molt més alta (vegeu gràfica 7 aquí). I la recaptació més baixa, ja que els grans números de declarants se situen on els tipus són més baixos.

La gran diferència amb els escandinaus són els impostos indirectes (sobre producció i consum). No és estrany: tornin al document sobre tributació d’IVA a la UE enllaçat més amunt i veuran a la taula 1.2 que Espanya és l’estat amb tipus efectiu d’IVA més baix de la UE. El més baix. Entre 4 i 6 punts inferior als escandinaus.

La principal característica del sistema tributari local és la gran progressivitat –contra el que diuen els estereotips– però una menor tributació per als segments d’ingressos mitjans i baixos, tan directa com indirecta. Això genera una recaptació bastant menor, que limita la possibilitat d’aplicar polítiques socials. I d’aquí la paradoxa: com que els escandinaus sí que aixequen recursos per a polítiques socials, el seu sistema fiscal ingressos-despesa redueix més la desigualtat, encara que els impostos siguin menys progressius que els sud-europeus.

En resum. Es poden tenir les preferències que es vulguin respecte a la tributació de patrimoni o successions, i es pot tenir l’opinió que es vulgui sobre el que han de pagar els més rics i la seva elecció entre patriotisme fiscal i deslocalització. El que és rellevant és que si es vol més despesa social, al nivell nòrdic, no es poden eludir les seves eleccions: cobrar més impostos a les grans masses de contribuents mitjans i mitjans-baixos.

L’esquerra mediterrània sempre ha tingut massa por a prendre aquest camí, per no perdre vots. Per això viu en un vol i dol permanent que li deixa ben poca feina a la dreta quan li toca governar: retocar una mica a la baixa la pressió fiscal sobre els més rics. Perquè a la dreta, en aquest terreny, no li cal alternativa. No creu que s’hagi de gastar més, si això suposa apujar impostos. Que acaba sent també el resultat de la política de l’esquerra aquí, per cert.

stats