Eixamplant

Cal construir una república on es transformi la relació tan vertical entre poder i individus que caracteritza l’Estat a Espanya

Sembla que s’apropa la constitució de govern a Catalunya, tot i que encara no sabem quin serà l’abast de la clàusula Llarena : la capacitat de les instàncies judicials per anar invalidant a discreció polítics independentistes, si s’accepta el principi que no pot haver-hi al Govern persones imputades, com demanen obertament el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans. Per cert, algun dia haurem de pensar què passaria -si se seguís aquest dicteri- quan s’apropin les municipals del 2019, ja que hi ha més de 700 alcaldes catalans imputats. Hi tornarem.

Ara és pertinent reflexionar sobre la que serà una de les tasques prioritàries del Govern i la majoria al Parlament: eixamplar el suport social a la independència. L’objectiu és compartit, però no és clar que ho siguin els mètodes. Sense anar més lluny, un dels lemes més repetits els darrers anys ha estat el d’impulsar polítiques socials per guanyar suport a la independència. De fet, ha sovintejat recentment la posició que és urgent constituir govern precisament per aquest motiu.

Comencem pel principi. Crec que les polítiques dirigides a millorar la igualtat d’oportunitats i la cohesió social són desitjables per si mateixes, pels seus efectes positius sobre el teixit social. Per això, la idea d’usar polítiques socials per guanyar suports, sigui a la independència o a qualsevol opció política singular, em sembla massa instrumental. I aquests mètodes acostumen a fomentar segments electorals dependents. Això no és convenient per al funcionament de les institucions, ni per al bon govern.

Més enllà d’aquestes reflexions conceptuals, hi ha també motius molt pràctics per pensar que no és l’aprofundiment en les polítiques socials la clau principal per eixamplar el suport a la independència. Primer, perquè és ingenu pensar que -amb la dependència financera que seguirà tenint la Generalitat- el ministre d’Hisenda de torn faciliti els recursos per expandir polítiques socials a Catalunya. Encara més si es proclama com a objectiu eixamplar l’independentisme.

És aprofundint en les llibertats civils i polítiques que la independència pot guanyar suports addicionals

Suposem, tanmateix, que les finances de la Generalitat milloren substancialment, i això permet dissenyar i aplicar més i més àmplies polítiques socials. Doncs és poc probable que els sectors unionistes destinataris de l’objectiu s’assabentin de l’expansió de les polítiques socials, atès el seu consum quasi exclusiu de mitjans audiovisuals basats a Madrid. I, encara que arribessin a percebre les polítiques i ho atribuïssin a la Generalitat, queda un darrer obstacle gens trivial, i sovint negligit: l’identitarisme.

Es comenta poc que el CEO ha preguntat diverses vegades per la motivació de la posició sobre la independència de Catalunya. Els resultats ens diuen que els motius identitaris són primordials per a poc més del 20% de persones pro independència, mentre que la identitat nacional és motivació primordial per a més de 50% dels que s’hi oposen. La identitat és important (en diferents graus) per a ben bé tothom. Però l’identitarisme -la fonamentació de posicions polítiques en la identitat (ben legítimes, dit de passada)-és més freqüents a mesura que baixa el nivell de formació, perquè simplifica la comprensió d’un món tan complex com el nostre. Per això García Albiol va guanyar l’alcaldia de Badalona als barris on la va guanyar, i una formació com Ciutadans té els seus millors resultats en els barris de pitjor situació econòmica (i també en el top-top del més rics, per cert, per motius diferents). És un fet que existeix una important correlació entre grau de formació i situació socioeconòmica. I, al final, les persones que fonamenten la seua posició política en motivacions identitàries són més refractàries a la influència de les polítiques públiques concretes.

L’espai en què el suport a la independència pot eixamplar-se significativament és el mateix que ha portat molts catalans a donar suport a aquest projecte en els darrers anys: la proposta de constituir un estat modern, una república on es transformi la relació tan vertical entre poder i individus que caracteritza l’Estat a Espanya (ull amb el concepte, perquè hi ha monarquies republicanes, com Holanda o Suècia, i repúbliques monàrquiques, com França). Un estat diferent, on els governs governin més que manin, i les administracions serveixin més que subordinin els ciutadans. És aprofundint en les llibertats civils i polítiques que la independència pot guanyar suports addicionals entre els ciutadans de la part menys identitària dels refractaris a la independència. Això és el que ha de reflectir la forma de governar del nou govern, i la seua forma de relacionar-se amb els catalans, les institucions espanyoles, i més enllà. Cert, pot semblar una mica intangible, i pot exigir temps. Però és el millor camí: aconseguir nous compromisos amb aquest projecte, persistint en la seua persecució i mantenint-se prou ferm per superar els contratemps. Que n’hi ha hagut, i n’hi haurà. Ah!, i fer polítiques socials senzillament perquè es apropiat fer-les.

Etiquetes