Experts i decisions polítiques en temps de covid

Sovint s’afirma que els responsables governamentals haurien de ser experts en les matèries del seu departament. Aquesta concepció és una rèmora de temps passats, quan les estructures de govern eren esquifides, i la governança de les coses públiques era molt menys complexa que en l’actualitat. Un bon exemple funcionarà millor que un argument massa dens, així que posem l’exemple. És comunament acceptat que, entre els grans països de la Unió Europea, Alemanya destaca per l’eficàcia del seu govern. Doncs bé: Peter Altmaier, ministre d’Economia, és jurista. Anja Karliczek, ministra d’Educació i Recerca, s’ha format en administració d’empreses. Jens Spahn, ministre de Sanitat, s’ha format en ciències polítiques. Només un lloc sembla fix en el panorama: els ministres de Justícia acostumen a ser juristes... però no són ben bé mai jutges.

De fet, és convenient que els responsables ministerials no pertanyin als cossos gestionats sota la seua direcció; si més no, en carteres ministerials que gestionen àmbits professionals de tipus corporatiu. Perquè és massa humà erigir-se en defensor dels interessos corporatius en lloc de promoure l’interès públic, com és la seua obligació. La contrapart a la manca d’especialització professional en la matèria gestionada és la necessitat que el responsable governamental s’envolti d’equips amb un elevat nivell d’expertesa. I aquí comencem a entropessar amb algunes pedres. Quan comparem els nivells d’assessorament (els assessors) a Espanya amb països com els anglosaxons o els nòrdics ens trobem que, en aquests darrers, les posicions d’assessor ministerial són sènior, ocupades per persones amb dilatada experiència en les matèries departamentals. Tanmateix, en el cas local, la posició d’assessor de ministre/conseller és una posició júnior, ocupada sovint per persones que –amb independència de la seua intel·ligència i perspicàcia– no tenen expertesa rellevant en les matèries departamentals. I la seua designació es basa freqüentment en consideracions de tipus retributiu de col·laboració partidista, o d’estricta confiança personal del responsable; poc conflictius, per tant, per posició i per trajectòria.

La insuficiència d’expertesa dins del mateix departament accentua la necessitat de recórrer a experts externs especialitzats en qüestions concretes; sobretot quan sobrevenen emergències com la provocada pel covid-19. I això crea friccions amb responsables governamentals poc acostumats a raonaments i propostes que van en direcció contrària a les seues pròpies idees o al conjunt d’interessos que necessiten coordinar. Cert, els responsables governamentals no tenen l’obligació de seguir fil per randa els experts, que acostumen a tenir un enfocament unidireccional dels problemes (per exemple, no ha d’estranyar que un epidemiòleg doni prioritat absoluta a contenir una epidèmia, sense reparar en altres consideracions). Tanmateix, el procés de decisió de política pública ha de combinar múltiples factors i interessos, i són els legisladors escollits democràticament els que tenen legitimitat per donar a cada factor un determinat pes en la formulació de l’interès públic, i els que han de respondre davant els ciutadans per les seues decisions.

Amb tot, convé no guiar-se pels estereotips. S’ha dit sovint, de forma irreflexiva, que si la pandèmia la governessin els experts ho tindrien tot tancat i malmetrien l’economia. I, ves per on, l’únic país en què la pandèmia ha estat governada per una agència independent d’experts –Suècia–, és l'únic país que ha aplicat una estratègia sostinguda d’immunitat de grup; és a dir, deixar que la pandèmia seguís el seu curs, alterant el mínim la vida quotidiana. El govern suec ho podria haver canviat, portant una llei al Parlament que li atribuís la gestió, però no ho ha fet.

Amb independència dels resultats, ben discutibles, d’aquesta gestió concreta, tenim moltes coses per aprendre dels escandinaus sobre el govern del que és públic i l'ús d’expertesa professional. Per exemple, pel que fa als projectes d’inversions, es procedeix a l'avaluació externa dels projectes i, partint-ne, s’estableix una classificació d’acord amb la rendibilitat social de cadascun. El govern no té l’obligació de seguir les prioritats establertes pels experts, però ha de sotmetre al Parlament les alteracions que pretén fer. Això garanteix el debat parlamentari, i millora la capacitat d’avaluació social de l’acció de govern. Tot mantenint la discrecionalitat de les decisions polítiques, se’n limita l’arbitrarietat. Resultat: millors polítiques públiques. És un camí en el qual necessitem millorar molt. I sí, es pot.

Postdata: Aquesta columna ha estat motivada per la desaforada reacció corporativa a opinions emeses per un conegut expert en epidemiologia. Reacció que ha fregat l’assetjament digital, accentuat per una fàtua llançada per un reconegut expert en aquesta darrera matèria, al lema de “a pel menjafigues” (dit de passada, terme polisèmic com pocs altres). Tanmateix, és un episodi massa insubstancial per merèixer més que una postdata.