Menys 'coronabons' i més reformes

Suposin que són holandesos o alemanys, que suporten més pressió fiscal, i han d'ajudar el sud

Meny coronabons i més reformes / XAVIER BERTRAL
GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Tornem als debats de fa una dècada al voltant del suport financer entre estats de l’eurozona en el context d’una crisi econòmica, provocada en aquell cas per la bombolla de deute i les bombolles derivades en diferents sectors de l’economia, la més gran de les quals la de l’immobiliari. Ara, per l’aprofundiment que la crisi del coronavirus ha causat en un context en què les economies europees havien entrat en desacceleració del creixement. 

Com fa una dècada, la discussió no és si han d’existir o no fons de suport als països més afectats, tot i que se'n discuteixin les quantitats. La discussió és sobre si aquestes ajudes han d’anar vinculades a condicions ( condicionalitat) o han d’estar lliures de compromisos. Els països del centre i el nord d’Europa, amb economies més fortes i sectors públics més sanejats, volen que hi hagi condicions. Els països del sud, amb el suport important de França, no volen condicions sobre les polítiques econòmiques que apliquen. Cadascú té les seves lògiques, que responen a visions diferents sobre què ha de ser la UE, i també a interessos diferents.

Ans de prosseguir al fons de l’assumpte, cal desfer un malentès. La condició que s’imposa quan un ajut està sotmès a condicionalitat no és fer retallades. La reducció de despesa pública (retallades) és un instrument més que els governs i legisladors poden usar per garantir la sostenibilitat a mitjà i llarg termini dels seus comptes públics (quan a curt termini han d’incórrer en dèficits atesa la conjuntura). Un exemple serà millor que mil conceptes. 

A Holanda i Espanya els governs gasten una part molt semblant de la producció del país: el 2018 el 42% del producte interior brut (per ser precisos, unes dècimes més a Holanda). No passa el mateix amb els impostos i contribucions cobrats pels governs: a Espanya, el 2018, els ingressos dels governs van ser el 39,2% del PIB; en canvi, a Holanda la pressió fiscal imposada sobre els ciutadans va ser el 43,5% del PIB. Per tant, a Espanya va haver-hi un dèficit fiscal del 2,5% del PIB, mentre que a Holanda va haver-hi un superàvit fiscal de l’1,5% del PIB. I si comparem Alemanya amb Itàlia, tots dos més grans, trobem que a Itàlia els governs van gastar més que a Alemanya, però que van cobrar menys impostos als ciutadans. El resultat, semblant: a Itàlia, dèficit fiscal, i a Alemanya, superàvit. Per això, en els anys d’expansió del 2014 al 2019, Alemanya i Holanda van reduir molt el seu deute públic, mentre que a Itàlia i Espanya es va mantenir pràcticament igual, i molt per sobre del centre i nord d’Europa.

Ara suposin, per un moment, que són holandesos o alemanys (o austríacs, o finesos...), que suporten més pressió fiscal que italians o espanyols, i que els plantegen que han de dedicar part dels seus impostos a ajudar financerament el sud. No els farà cap gràcia. Ara bé, en una situació com l’actual, en què la crisi causada pel coronavirus tindrà efectes més intensos sobre el sud, potser pensaran que és raonable algun grau de solidaritat entre socis del projecte europeu, encara que sigui per allò de “Avui per tu, demà per mi”. Dit això, potser es preguntaran també què faran els estats del sud per preparar-se millor per a situacions futures que puguin ser difícils. Per un cantó, mantenint una relació més equilibrada entre el que els governs gasten i el que ingressen; per un altre, millorant les seues economies. 

I aquí comencen els problemes seriosos. Aquest plantejament ja es va donar amb els rescats de fa una dècada. I dels compromisos assumits se’n va saber ben poc un cop la crisi es va esvair. A banda dels desequilibris fiscals, és encara més il·lustratiu el que ha succeït amb les reformes estructurals. Si ho volen saber, aquest document de 2012 de la Comissió Europea amb avaluació i recomanacions de reformes és vigent en més d’un 90%. I no esperin trobar-hi retallades: hi ha, a banda de la necessitat d’equilibri fiscal, l’eliminació de monopolis professionals, la millora del mercat de treball, la millora de les polítiques d’infraestructures, energètiques i ambientals, de les polítiques de suport a les famílies excloses... i un llarg etcètera. La credibilitat reformista dels països del sud està sota mínims. D’ací la insistència dels del centre i el nord per posar condicions de reforma al suport financer. Ben lògic. 

I, en tot aquesta complexitat, quin paper hi juga França? El que ja va jugar durant el rescat grec. Com llavors a Grècia, la banca privada francesa és la que té més risc creditor a Itàlia i a Espanya. El setembre del 2019, la banca francesa tenia crèdits per més de 400 mil milions d’euros a Itàlia i Espanya, quasi tres vegades més que la banca alemanya (150 mil milions). Com a Grècia, França és el país més interessat en salvar a curt termini els seus bancs privats; per això defensa el suport financer sense condicionalitat. També perquè, tot i tenir més potència econòmica que Itàlia o Espanya, li cal efectuar reformes molt semblants a les que requereixen els altres països del sud. França, sempre França.