Pressupostos, eleccions i qualitat democràtica

En una legislatura més 'normalitzada', el pressupost és la llei ordinària per excel·lència

Segons el president Torra, sembla que la legislatura al Parlament s’ha esgotat però no hem d'anar a eleccions sense aprovar els pressupostos. Encara que no pot assegurar que l'agenda temporal del Tribunal Suprem li permeti pilotar aquest procés.

De fet, aquesta legislatura mai ha tingut vigor polític, ja que el govern constituït el maig del 2018 ho va ser de mera administració ( efectiu), sense estratègia política possible, atesa la fossa cavada per la No-Investidura de Puigdemont, com ja vam comentar aquí. Ara s’ha arribat al punt que ni un govern de mera administració sembla viable, atès que les tàctiques dels grups que el componen han evolucionat de divergents a contraposades. En aquest context, cal adreçar la qüestió de la tramitació dels pressupostos, la continuïtat del govern i criteris bàsics de qualitat democràtica. 

Precisem: és natural que un pressupost s’aprovi quan hi ha una majoria política disposada a aplicar-lo. Per això, si hi hagués ara voluntat política i viabilitat pràctica de mantenir el govern, l’aprovació dels pressupostos acordats seria pertinent.  

Tanmateix, tal com va la dinàmica política, la qüestió rellevant ara ja és quan i com s’ha d’anar a eleccions. I aquí es formula una posició que em sembla inapropiada: cal primer aprovar els pressupostos, i acte seguit anar a eleccions. Però, segons criteris de qualitat democràtica, és just a l’inrevés: si la legislatura es dona per acabada, no s’han d’aprovar ara els pressupostos, de manera oportunista. 

Si s’ha de convocar prompte als catalans a les urnes, el més apropiat és deixar que els electors triïn les prioritats

Anem al motiu argumentat per defensar que és imprescindible aprovar els pressupostos ara mateix, com si les escoles i els hospitals estiguessin a punt de tancar per manca de recursos. Es diria que els promotors dels pressupostos acordats s’han acabat creient la imprecisió contada: que el Govern de la Generalitat podrà gastar 3.000 milions (M€) més el 2020. És fals. Perquè el fet que el pressupost de despeses dels departaments sigui 3.000 M€ més gran que el del 2017 (23.700 M€) no vol dir que el 2020 es gastin 26.800 M€. De fet, se’n gastaran més, ¡perquè a aquesta xifra ja s’hi ha arribat ben bé el 2019!

La realitat és més modesta. Desentranyem-ho. És cert que les pròrrogues compliquen la vida als gestors de pressupostos públics. En puc donar testimoni. Però això no s’ha de confondre amb els serveis que reben els ciutadans. La principal limitació política que imposa prorrogar un pressupost és fer difícil l’aplicació de nous programes no inseribles en programes ja vigents. Però, pel que fa a les quantitats que es poden gastar, les limitacions restrictives no venen del pressupost inicial, sinó de les autoritats supervisores externes (en el nostre cas, govern central i Comissió Europea). 

La gràfica ajuda a veure-ho. Cada parella de columnes per any presenta: (1) a l’esquerra, el pressupost inicial de despreses dels departaments de la Generalitat, congelat al nivell del 2017, fins al 2020, en què s’afegeixen els 3.070 M€ anunciats. (2) A la dreta, la despesa real (obligacions reconegudes) dels departaments; fins al 2018 són dades liquidades; per al 2019 i el 2020 s’han fet estimacions (metodologia a la postdata).

Les xifres són clares: els últims anys s’ha gastat més que el 2017. I el 2020 potser es gastaran mil milions més que el 2019. És molt? És poc? És un terç de 3.000 M€. I, més important, es podrien gastar encara que no s’aprovi el pressupost, com els últims anys. La limitació seria per als nous ingressos previstos, que es va dir que aportaran 552,5 M€ anuals... però no es va captar el matís (inclòs al text escrit de l’acord) que l’impacte als pressupostos del 2020 seria de 172,6 M€. Aquesta xifra, disminuïda a aquestes altures de l’any, no justifica en absolut la impossibilitat d’esperar uns mesos per aprovar els pressupostos.

Cal, doncs, que emfatitzem una consideració de qualitat democràtica. Tot indica que el mandat que sortirà de les pròximes eleccions autonòmiques no tindrà la independència com a centre d’interès. I en una legislatura més normalitzada, el pressupost és la llei ordinària per excel·lència. En aquest sentit, si s’ha de convocar prompte els catalans a les urnes, el més apropiat és deixar que els electors triïn les prioritats polítiques que futures majories hagin d’aplicar des del govern, sense la cotilla d’uns pressupostos aprovats in extremis de forma oportunista per una majoria parlamentària evanescent.

Si hem d’anar aviat a eleccions, aquesta seria una manera d’acabar la legislatura més endreçada de com va començar. I val més això que res.

PD: La font de les xifres la poden trobar  aquí. Per estimar el total del 2019 (no hi ha encara les dades del desembre) s’ha considerat que la relació entre el desembre i els mesos de novembre i octubre serà semblant a la del 2017 i 2018. Per al 2020 s’ha suposat un creixement igual a la mitjana dels últims anys (una suposició optimista, atesa la desacceleració econòmica). Els resultats s’han arrodonit en la direcció contrària a les tesis d’aquesta columna.