És un any de reconeixements. Ahir mateix, al Palau de la Generalitat, se celebrava l’acte central de commemoració de la constitució de la Mancomunitat, presidit pel president Mas, i vaig pensar en el temps que ha transcorregut des d’aleshores. De vegades sembla que commemorem coses antigues, llunyanes, com quan recordem Prat de la Riba o Rafael Casanova. Però de l’època de la Mancomunitat, per exemple, només ens en separen tres generacions. Parlem de la dels nostres besavis. I partint d’aquesta època i tirant enrere, cap a l’època en què varen viure els besavis dels besavis dels nostres besavis, ens situem ràpidament en l’11 de setembre del 1714. Per tant, en l’època de la Mancomunitat de Catalunya, la connexió arribava de forma immediata, quasi directa, amb el 1714. Eren, d’alguna manera, moments relativament propers.
Podem afirmar que la Mancomunitat va fer de fil conductor amb el 1714 de la mateixa manera que l’actual Generalitat fa de fil conductor amb els anys previs al 1939. Prat de la Riba ho va exposar clarament a La nacionalitat catalana : les nacions tenen els seus hiverns, però sempre acaben tornant a brollar i florir.
La Mancomunitat va ser la nostra primera victòria nacional des del 1714. Van transcórrer sis generacions de desfeta, de molta feina però també de dubtes, fins a l’arribada de la generació de Prat de la Riba i de Cambó, que es convertirien en els articuladors del catalanisme polític. Gent que, entre altres coses, va incorporar al seu programa electoral, el primer del catalanisme, l’obligació de compilar de nou el dret civil propi de Catalunya. I així, mantenint viva aquesta voluntat de connexió amb la Mancomunitat, des de la conselleria de Justícia estem treballant per satisfer un dels anhels nacionals de segles amb l’elaboració del Llibre VI del Codi Civil Català, que suposa la culminació de la compilació del dret propi. Com deia, les nacions, com a tals, acaben trobant sempre la manera de relligar els projectes que les defineixen, que connecten passat, present i futur.
Com va anar, tot allò? Com es crea una victòria com la Mancomunitat? A banda de l’esforç, de les ganes, de la il·lusió i de la decisió que van permetre que aquell projecte es convertís en una realitat, aquella generació va saber tenir paciència i va saber lluitar amb les eines de què disposava. Ara vivim en democràcia i som a la Unió Europea. Però si alguna cosa hem d’aprendre d’aquella generació és a fer servir les eines pròpies amb paciència i amb astúcia. A articular coses tangibles, no sols records o idees. Llavors, com avui, havia arribat l’hora de l’acció.
I és en aquest punt en què vull reivindicar la importància dels partits polítics i de la societat civil, en un moment en què uns són eina i els altres motor. I vull subratllar que, si el 1914 no hagués existit la Lliga com a eina política capaç d’aglutinar sentiments i aspiracions de la societat civil del moment, ni la Mancomunitat hauria existit mai, ni la Solidaritat Catalana s’hauria articulat, ni el catalanisme hauria estat l’element central del debat polític al nostre país durant tot un segle. Perquè, si hi ha una eina que fa transformar la naturalesa de les coses, aquesta eina és la política, una política que necessita una societat forta i cohesionada, perquè les victòries es fan sumant i construint, aglutinant idees i fent-les conjugar les unes amb les altres.
Calia acció, i la van dur a terme. I pensant no tant en els besavis dels seus besavis com en les generacions futures, que mai no els perdonarien que s’haguessin dedicat a una altra cosa. La Mancomunitat va ser la nostra primera estructura d’estat, després de la desfeta de 1714.
Sí, sabem assolir victòries! Sabem ser astuts, sabem ser pacients, sabem sumar, sabem fer servir bé les nostres eines i allò que les impulsa. Hem de continuar en aquesta línia de fer dels anhels realitats. Hem de construir, per exemple, com explicava abans, enllestint aquesta primavera la compilació del dret civil propi de Catalunya. En honor a ells? No només. Com ells van fer, nosaltres també hem de pensar en les generacions que vindran. Que, per cert, també són més a prop del que ens pensem.
