La unitat de l’aigua

Al maig, el Vietnam es va convertir en el trenta-cinquè i decisiu país signant de la Convenció de les Nacions Unides sobre la Legislació dels Usos dels Cursos d’Aigua Internacionals per a Fins Diferents de la Navegació (CCAI, 1997). Com a conseqüència d’això, el 17 d’agost la convenció entrarà en vigor.

Que hagin calgut gairebé 50 anys per elaborar l’esborrany i completar el procés de ratificacions posa de manifest que alguna cosa no funciona bé en el nostre model polític multilateral. És cert que hi ha hagut desavinences històriques sobre la gestió dels cabals transfronterers d’aigua dolça, i que els governs i els professionals de l’aigua han preferit -comprensiblement- basar-se en acords sobre conques més que no pas en instruments legals internacionals, però independentment d’això aquesta espera de mig segle s’explica per la falta de lideratge polític. Encara que el món pugui celebrar que la convenció entra en vigor, no podem llançar les campanes al vol.

Aproximadament el 60% de l’aigua dolça discorre per conques fluvials transfrontereres, però s’estima que només el 40% d’aquestes conques estan gestionades a partir d’acords cooperatius. En un món amb una crisi hídrica creixent, els recursos hídrics compartits es converteixen en un instrument de poder, de competència dins i entre països. La lluita per l’aigua subratlla les tensions polítiques i intensifica els impactes sobre els ecosistemes.

Però la notícia realment dolenta és que el consum d’aigua està creixent a un ritme superior que la població -de fet, al segle XX es va doblar-. Com a resultat d’això, moltes agències de les Nacions Unides prediuen que, cap al 2025, 1.800 milions de persones viuran en regions amb una absoluta escassetat d’aigua, és a dir, que no podran accedir a quantitats suficients per garantir la supervivència humana i ambiental. A més, dos terços de la població mundial patiran condicions d’estrès hídric, cosa que significa escassetat d’aigua dolça renovable.

Si no prenem mesures decidides, la demanda d’aigua desbordarà la capacitat d’adaptació de moltes societats. Això podria derivar en migracions massives, estancament econòmic, desestabilització i violència, i podria generar una nova amenaça a la seguretat nacional i internacional.

La Convenció de les Nacions Unides sobre Cursos d’Aigua no s’ha de convertir en un altre acord internacional ignorat i arraconat en un calaix. Ens hi juguem massa. En el context actual de canvi climàtic, increment de la demanda, creixement demogràfic, augment de la contaminació i sobreexplotació dels recursos, hem de fer el que calgui per consolidar un marc legal per a la gestió dels recursos hídrics del món. La nostra seguretat ambiental, el nostre desenvolupament econòmic i la nostra estabilitat política en depenen directament.

Aviat la convenció serà aplicada als rius transfronterers dels territoris signants, i no només a les grans conques. Omplirà els buits i defectes dels acords ja existents i suposarà una cobertura legal per als molts rius transfronterers sobre els quals pesa una pressió creixent.

Al món hi ha 276 cursos d’aigua fluvial d’aquest tipus, i un nombre semblant d’aqüífers. Amb el suport del finançament adequat, el desig polític i la pressió dels actors clau, la convenció pot ajudar a plantar cara als reptes a què ens enfrontem. Però, ho farà?

Hauríem d’adoptar una agenda ambiciosa ara mateix, al mateix temps que la comunitat internacional negocia els Objectius de Desenvolupament en Sostenibilitat (ODS), els successors dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides, que acaben el 2015. Nosaltres, l’organització Green Cross, esperem que aquests nous objectius -que tenen l’horitzó en el 2030- incloguin una meta concreta i específica en matèria de gestió dels recursos hídrics.

A més, la comunitat internacional haurà d’arribar aviat a un acord que substitueixi el Protocol de Kyoto contra el canvi climàtic. El canvi climàtic afecta directament el cicle de l’aigua i, per tant, tots els esforços que es facin per contenir les emissions de gasos d’efecte hivernacle ajudaran a estabilitzar els patrons de pluges i a mitigar els episodis meteorològics extrems que tantes regions ja estan patint.

Però l’entrada en vigor de la Convenció de les Nacions Unides sobre Cursos d’Aigua Internacionals genera tants dubtes com els que hi havia abans de la seva ratificació. Què significarà la seva implantació a la pràctica? Com aplicaran els països la normativa a les seves fronteres i amb els seus veïns de conques fluvials? Quina serà la resposta dels països americans i asiàtics que han ignorat totalment la ratificació?

I, sobretot, ¿com encaixarà aquesta convenció amb el Conveni sobre la Protecció i la Utilització dels Cursos d’Aigua Transfronterers i dels Llacs Internacionals que ja està en vigor en la majoria dels països europeus i asiàtics i que, des del febrer del 2013, ha mirat d’integrar també la resta dels països del món? ¿I com afectarà la convenció els acords ja existents a escala regional i local en matèria d’aigües fluvials? Quins instruments, financers i no financers es donaran als països signataris perquè contribueixin a implementar la convenció?

Hi ha diverses eines legals que poden ser aplicades de manera conjunta i sinèrgica, com ara la Convenció Ramsar d’Aiguamolls, la Convenció de les Nacions Unides contra la Desertificació i el Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, només per dir-ne algunes. El retard de l’entrada en vigor de la convenció podria ser una oportunitat perquè els països signants arribessin a acords col·laboratius amb els no signants.

Certament, els polítics i els diplomàtics no poden respondre sols als reptes a què el món s’enfronta. El món necessita el compromís de polítics, empresaris i líders de la societat civil. Sense això, la implantació real de la Convenció de les Nacions Unides és impossible. Aquesta conjunció de forces, sovint descuidada, constitueix de fet la clau de l’èxit de la cooperació. La participació inclusiva dels diferents grups d’interès (incloent-hi les poblacions afectades) i la capacitat de definir, valorar i compartir els beneficis derivats dels cursos d’aigua transfonterers haurien de ser part de qualsevol estratègia que pretengui assolir una col·laboració multilateral eficient.

Copyright Project Syndicate