06/02/2016

Una oportunitat per als nens refugiats?

5 min
Una oportunitat per als nens refugiats?

La declaració final de la Quarta Conferència de Suport a Síria, organitzada per les Nacions Unides a Londres, ha eclipsat una promesa de la qual s’ha parlat poc, tot i que és força important: l’any que ve s’oferirà una plaça escolar a tots els nens sirians refugiats.

Per fi el món s’ha pres seriosament la necessitat d’escolaritzar els nens afectats per conflictes. Fins ara, l’ajuda humanitària mundial destinada a l’educació ha representat menys del 2% dels fons compromesos. Tot i que aquesta decisió encara no s’ha dotat del finançament necessari, reflecteix que finalment els governs i les agències d’ajuda humanitària reconeixen que les crisis humanitàries no s’acaben en qüestió de setmanes o mesos, i que els refugiats necessiten altres coses, a més d’aliments i acollida.

Les innombrables adversitats que afronten els milions de nens no escolaritzats ens haurien de fer assumir la voluntat política de complir aquest compromís. Els refugiats passen una mitjana de deu anys fora del seu país. Si no hi ha cap intervenció, molts nens desplaçats per la guerra civil siriana -per no parlar dels 24 milions de nens de tot el món que no van a l’escola per culpa d’un conflicte- no trepitjarien mai una aula durant els anys escolars.

Quan s’interromp el procés de formació -o quan els hi roben-, els nens perden la protecció de les escoles. Molts són víctimes de l’explotació. Les nenes esdevenen l’objectiu dels traficants i s’enfonsen en un abisme de depravació inimaginable. Els nens es veuen obligats a treballar en fàbriques o a incorporar-se a la primera línia de foc del front.

Com que normalment als adults se’ls prohibeix treballar al país d’acollida, els nens que tenen la sort de tenir els pares vius es veuen obligats a treballar -en la feina que trobin- perquè la seva família disposi d’uns ingressos misèrrims. Però dedicar-se a cosir, a fer de manobre o a esbatussar-se, per molt bé que es faci, no obre les portes al futur de la mateixa manera que l’educació.

A Síria en veiem les conseqüències. Sense recursos per als seus fills, les famílies perden l’esperança d’un futur viable a la regió i s’embarquen en uns viatges a Europa arriscats i sovint fatals. Els nens que es queden al país, espantats per un futur desconegut, cauen fàcilment en les xarxes extremistes. Si de debò volem frenar l’èxode a Europa, evitar la radicalització dels nens i preparar la reconstrucció de Síria, hem de considerar l’educació, no l’emigració (i encara menys l’extremisme), com el passaport dels nens per al futur.

El fet que no hi hagi finançament per escolaritzar els refugiats no és casual. És la conseqüència directa d’un sistema que té unes deficiències estructurals i que arracona les necessitats dels nens en edat escolar entre els pressupostos d’ajuda humanitària (el 98% dels quals es destinen a alimentació, acollida i salut) i l’ajuda al desenvolupament (que per força és a llarg termini).

Ara que s’ha reconegut que l’educació dels nens sirians refugiats és una responsabilitat del sistema d’ajuda humanitària, hem de trobar la manera de finançar-la. La declaració de la Conferència s’ha limitat a afirmar que els participants “han assenyalat” que cal com a mínim un finançament anual de 1.400 milions de dòlars. S’han promès moltes coses, i ara hem de procurar que es compleixin.

No hi ha lloc millor per continuar avançant en el sentit de la declaració de Londres que la Cimera Humanitària Mundial, que es farà al maig a Istanbul. Ara que som a l’epicentre de la crisi de refugiats més greu del món, hem de fer un altre pas endavant i crear el que jo anomeno fons HOPE, sigles de Humanitarian Operation for the Provision of Education in Emergencies (Operació Humanitària per a l’Oferta d’Educació en Situacions d’Emergència), el primer fons permanent que garantirà l’escolarització en zones en conflicte.

Ningú necessita el fons HOPE més que l’Ahmed, un nen de 12 anys que vaig conèixer en un centre d’acollida de refugiats de Beirut. Com la majoria de refugiats sirians, no anava a l’escola, però estava desesperat per tornar-hi. Quan li vaig preguntar què volia ser de gran, em va contestar sense dubtar: “Enginyer”. Estic acostumat que els nens m’expliquin els seus somnis d’arribar a ser qualsevol cosa, des de pilots d’aviació fins a cantants de rap, però no enginyers. Per què enginyer? “Per tornar a casa -em va dir- i reconstruir Síria”.

Amb les fundacions privades, els governs i les empreses que s’han compromès a aportar-hi diners, el fons HOPE en què penso podria entrar en funcionament a finals d’any. Amb 50 empreses que ja s’han compromès a donar 70 milions de dòlars per finançar l’educació dels refugiats sirians, hem demostrat que les empreses més dinàmiques i innovadores poden col·laborar per a la pau.

Pensem en un dels nostres objectius: accés digital i cursos en línia per als nens dels campaments de refugiats. Si els actuals mags de la tecnologia ens permeten encendre els llums de casa des de l’altra punta del món, penseu què podrien arribar a fer per l’educació en situacions d’emergència. Facebook, Google, Apple i altres s’han ofert a ajudar-nos. Ara els hem de convèncer perquè coordinin els seus esforços i ofereixin cursos virtuals a professors i nens refugiats.

Per sort, tenim un exemple afortunat que pot donar ales als nostres futurs esforços. L’any passat al Líban es van crear 207.000 places escolars que han tret del carrer nens sirians en situació vulnerable. Gràcies a un sistema de dos torns, els refugiats sirians van a classe a la tarda i al vespre a les mateixes aules que els nens libanesos locals han ocupat al matí.

Aquest experiment tan reeixit demostra que el 2016 serà possible escolaritzar un milió de nens sirians, i el 2017 tots. Seguint l’exemple del Líban, Turquia i Jordània han anunciat plans per doblar el nombre de places escolars per als refugiats.

Si ens en sortim en una de les regions del món més devastades per la guerra, els avenços als altres lloc seran molt més fàcils. Els nens refugiats del sud del Sudan i Iemen, de qui ningú parla, sortirien de l’oblit. Les minories perseguides de Birmània tindrien l’oportunitat d’ajudar a configurar la incipient democràcia del seu país. I els nens i nenes de la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, que pateixen des de fa tant de temps, tindrien les eines necessàries per construir un futur.

El món s’ha unit diverses vegades per combatre les malalties i els desastres. Hem sumat les nostres forces contra dictadors i tirans, i els hem derrocat. Ara serem la primera generació que portarà tots els nens a l’escola.

Copyright Project Syndicate

stats