Misc 31/08/2014

Conviccions i agressivitat

i
Gregorio Luri
3 min

El 27 de desembre del 1831, Charles Darwin, un jove que es marejava navegant, va embarcar al Beagle, disposat a emprendre un viatge que no sabia que duraria cinc anys i canviaria la nostra visió del món. El seu pare, que no entenia quina dèria el guiava, li va dir: “L’únic que t’agrada és disparar trets, criar gossos i atrapar rates. Seràs una desgràcia per a tu mateix i per a la teva família”. Si finalment el va deixar viatjar és perquè el van convèncer que l’estudi de la història natural podia ser adequat per al futur que li tenia pensat, el de clergue.

En tornar, el Charles encara no havia deixat de creure en Déu, però sí en la Divina Providència.

Va perdre la fe en la Providència quan va descobrir que la selecció natural no té cap finalitat predeterminada. A vegades provoca l’aparició d’organismes complexos i a vegades la seva extinció, i els humans no som diferents d’altres animals a l’hora d’enfrontar-nos a la mort i, a la llarga, a l’extinció com a espècie.

Va perdre la fe en Déu el dia que la seva filla Annie va morir als seus braços. “No puc veure amb la claredat que voldria -va escriure a Asa Gray- l’evidència d’un disseny benvolent al nostre voltant. Em sembla que hi ha massa misèria al món. No puc persuadir-me que un Déu benèvol i omnipotent hagi creat els gats perquè puguin jugar amb els ratolins abans de menjar-se’ls”. No obstant això, en l’última pàgina de L’origen de les espècies va ser molt prudent: “Com que la selecció natural funciona únicament per i per al bé de cada ésser, tots els nostres atributs corporis i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció”. Aquesta era la idea que tenia present Karl Marx quan li va enviar un exemplar d’ El capital. Darwin li va respondre amb una nota d’agraïment en què li assegurava que compartien el propòsit d’augmentar el coneixement de la humanitat i, així, la felicitat col·lectiva. Marx es va prendre aquestes paraules com la prova de les seves afinitats. Però la nota simplement era el gest d’un anglès educat que mai va llegir El capital.

Uns anys després Darwin va rebre a casa seva -Down House- Edward Aveling, un revolucionari que havia perdut la fe religiosa llegint L’origen de les espècies i s’havia convertit a la fe en la història llegint Marx, el pare de la seva amant, Leonor. Aveling volia sol·licitar el suport del naturalista per publicar un text divulgatiu sobre la selecció natural titulat The Students’ Darwin. Quan va arribar a Down House, es va sorprendre en trobar el seu heroi intel·lectual en companyia del reverend Brodie Innes. No sabia que eren vells amics i que, encara que no compartien la mateixa visió de la naturalesa, donaven més valor a la seva amistat que a les seves diferències. Aveling es va presentar com a ateu.

-Per què et consideres ateu?- li va preguntar Darwin, que va afegir que ell preferia considerar-se agnòstic.

-Un agnòstic- li va etzibar Aveling-és un ateu que no vol perdre la respectabilitat, mentre que un ateu és un agnòstic agressiu.

-I per què cal ser agressiu?

Al cap d’uns dies Darwin va escriure a Aveling: “Encara que sóc un ferm defensor del lliure pensament, no em sento predisposat a atacar la religió perquè desitjo evitar qualsevol dolor als membres de la meva família”.

El terme agnosticisme l’havia encunyat feia poc Thomas Huxley, un fervent admirador de Darwin, precisament per defensar les idees d’aquest sense agressivitat. Però, malgrat les seves intencions, no va poder evitar treure el fibló quan el 30 de juny del 1860 els principals partidaris i detractors de Darwin es van reunir a Oxford, convocats per la British Association for the Advancement of Science, per discutir sobre la selecció natural. Huxley era el portaveu dels darwinians, mentre que el bisbe d’Oxford, Sam Wilberforce, ho era dels antidarwinians. Darwin va justificar educadament la seva absència al·legant una indisposició. En ple debat, el bisbe va dirigir a Huxley una pregunta insultant: “¿Descendeix vostè del mico per part del seu avi o de la seva àvia?” Huxley es va guanyar l’apel·latiu de “buldog de Darwin” amb la seva resposta: “Val més descendir d’un mico que d’algú que utilitza aquests arguments”.

Quan Darwin va morir, Huxley va aconseguir que les seves despulles reposessin a l’abadia de Westminster, a prop de les de Newton. L’endemà es va poder llegir a la crònica de The Times que les autoritats religioses havien comprès que l’abadia necessitava el cos de Darwin més que Darwin la protecció de l’abadia.

stats