26/02/2012

Dues metàfores

3 min

Primera: el cas de John F. Tinker. Després de 20 hores de viatge, l'autobús creuà el Mississipí i s'endinsà en els boscos de coníferes d'Iowa. Feia fred a fora, però el caliu dels viatgers ho compensava. Tornaven de la manifestació que havia aplegat més de mig milió se persones a Washington el Dia d'Acció de Gràcies del 1965 per demanar la fi de la Guerra del Vietnam. Dos adolescents de 15 anys, John Tinker i Christopher Eckhardt, alumnes de l'institut de Des Moines, feien projectes per seguir la consigna del senador Kennedy, que volia que la protesta es mantingués viva al llarg del Nadal. Van decidir que el dia 16 de desembre anirien a classe amb braçalets negres.

Arribat el dia, John Tinker va considerar assenyat parlar amb els seus professors abans de manifestar públicament la seva posició contrària a la guerra, ja que la direcció del centre havia prohibit qualsevol senyal externa de protesta, però la seva germana, Mary Beth, de 13 anys, va optar per la desobediència. El professor de matemàtiques, Richard Moberly, la va fer fora de classe en veure-la amb el braçalet. El John, llavors, es va solidaritzar amb ella imitant el seu gest i va córrer la mateixa sort. Els dos germans van presentar immediatament una denúncia contra el centre.

El jutge Roy Stephenson va dictaminar a favor de l'institut, però els Tinker van portar el cas fins al Tribunal Suprem, que va dictar una sentència a favor seu el 24 de febrer del 1969, i va crear així una jurisprudència que marcarà època, i no només als Estats Units. Set dels nou jutges van considerar que la Primera Esmena garanteix la llibertat d'expressió de professors i alumnes, perquè cap d'ells abandona els seus drets constitucionals a les portes del centre. Les escoles -afegien- no poden ser "enclavaments totalitaris". Òbviament, és així, però ¿això vol dir que els professors no han de disposar de cap autoritat que els legitimi per afrontar els problemes quotidians de convivència? Sovint les conductes indisciplinades dels alumnes només reflecteixen que tenen molta més energia que seny per controlar-la. Valorant això, un dels jutges, Hugo Black, va redactar un vot particular posant en dubte que els tribunals es poguessin arrogar el dret de decidir com ha de transcórrer una jornada escolar. Els Tinker no havien esvalotat el seu centre, però malgrat tot, havien pertorbat l'atenció dels seus companys. L'exercici del dret de la llibertat d'expressió -deia- no ens fa impunes, sinó responsables. Les coses que es diuen de qualsevol manera en qualsevol lloc no estan necessàriament protegides per la Constitució.

Segona: el cas de la vall d'Egüés. El protagonista és ara un pare culte, consultor financer, llicenciat en dret i en periodisme, que viu amb la seva família en un lloc idíl·lic de Navarra, la vall d'Egüés. Aquesta vall se situa a la part occidental de la conca de Pamplona, seguint el curs del riu Urbi; encoratjo el lector que s'hi vulgui acostar a no perdre's el Museu Oteiza. Vet aquí que un dia aquest pare va enxampar el seu fill de deu anys barallant-se violentament amb un altre nen, i li va clavar un clatellot. Uns policies municipals el van veure i el van denunciar per maltractaments. Uns mesos després el nen va ser expulsat de l'escola per amenaçar un mestre i el pare el va portar a la comissaria i va demanar als policies que l'havien denunciat que se'n fessin càrrec. Temia que si feia el que creia que havia de fer, li caigués una altra denúncia. Els policies li van etzibar que no entrava en les seves responsabilitats l'educació dels fills de ningú. El desesperat pare els va respondre que si es consideraven amb autoritat per avaluar-lo a ell com a pare, és que estaven completament segurs del que calia fer amb el seu fill. Va girar cua i se'n va anar. Tot sol. Aquesta vegada els policies el van denunciar per desobediència i abandonament d'un menor. Al judici corresponent, va ser absolt de la primera acusació, però ell va considerar que s'hauria d'haver condemnat els policies, per denegació d'auxili.

stats