No sé si comprenc bé el papa Francesc, però gosaré dir-ne alguna cosa donat que els meus amics catòlics s'han tornat hooligans de la seva autoritat. Veuen en ell un profeta que els diu exactament el que volien sentir. Reconeixen que no ha dit que l'homosexualitat, la píndola o l'avortament siguin moralment permissibles per als catòlics, però fan seva la convicció que la insistència excessiva en aquestes coses dilueix "l'aroma i fragància de l'Evangeli". Un malintencionat potser podria pensar que els meus amics estan contents perquè el Papa els ha apartat silenciosament de la primera línia de la seva fe el que els feia nosa, el dogma, substituint-lo pel protagonisme de la caritat.
Com que a Occident donem per descomptat (és el nostre dogma laic més preuat) que el que no es compassa al ritme de la història queda ràpidament obsolet, les propostes del Papa han estat rebudes com un alleujament pels que temien estar quedant-se endarrerits. Però, com saben bé musulmans i jueus, en adaptar els passos als batecs del present s'està donant a entendre que la batuta de la moral està en mans de la història. Per això mateix la funció del dogma (de la xaria o de la Torà) ha estat sempre oferir una guia estable per a l'home que viu en el temps.
És visible en la història del cristianisme una tensió permanent entre el dogma i la caritat. La interpretació dogmàtica no està mancada d'arguments, perquè davant dels déus és noble agenollar-se. Set dels deu manaments de l'Església comencen amb un no. Allà on hi ha una moral -sigui filosòfica o religiosa- hi ha imposada una orientació cap al bé que permet que els prosèlits reconeguin l'objecte dels seus desitjos més elevats. Però la interpretació dogmàtica s'avé malament amb un text tan poc reglamentista com el de l'Evangeli. Si el dogma vol imposar una forma a la natura humana, l'Evangeli ens diu que la saviesa infinita de Déu ha pres la forma de la natura humana amb Crist i, en conseqüència, ens mostra la naturalesa humana com el camí de salvació. "Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té", diu sant Joan. En aquest reconeixement troba el cristià l'opció fonamental de la seva vida, que s'humanitza corresponent amb l'amor als altres al do de l'amor de Déu. Però alhora la resurrecció de Crist es presenta com l'última paraula sobre la veritat del cristianisme, i en ella hem d'acceptar la naturalesa humana subordinada al dogma (al credo).
És comprensible que la concepció cristiana de l'amor no hagi estat mai lliure de polèmiques. Els filòsofs pagans adduïen que creure en un déu-amant és una impietat, perquè li suposa una mancança. "Déu no deu res a les seves criatures", els va contestar sant Tomàs. Però com que un amor infinitament gratuït no és gens fàcil de copsar, sembla filosòficament legítim preguntar-se, amb Nietzsche, si en l'amor cristià no hi ha alguna mena d'ascesi de l'amor carnal i, llavors, de la mateixa naturalesa humana. Si fos així, aquesta ascesi voldria transformar la naturalesa eròtica de l'home en naturalesa caritativa. No cal posar exemples cruels sobre la dificultat d'aquesta empresa.
Els jueus i musulmans sempre han tingut els seus dubtes sobre la fe dels cristians. Si és cert que Crist va ser un profeta desarmat, no és menys cert que la història va prestar al cristianisme les falanges del poc escrupolós Constantí.
El Papa sembla mostrar una cara entranyablement moderna i caritativa quan pregunta, referint-se als gais: "Qui sóc jo per jutjar-los?" Però per aquest camí no sé si no està animant els capellans a acabar els sermons dominicals amb la següent recomanació: "Aquesta és només la meva opinió".
Crist va dir a la pecadora: "Jo tampoc no et condemno". Però va afegir, lligant l'amor i la llei: "No pequis més". Les dues coses van unides: no es pot practicar el perdó si no hi ha una doctrina del pecat (uns manaments, una llei, una ortodòxia, en definitiva). La revelació és també la llei. Aquesta és la raó de la tensió inherent al cristianisme.
Em van semblar un pèl revengistes les paraules del Papa al comitè de coordinació del Celam a Rio de Janeiro, quan va assegurar que quan l'Església s'institucionalitza "es transforma en Obra". I la seva confessió que "mai" va ser de dretes no està mancada de dogmatisme. Al cap i a la fi tenim bons motius per creure que el que diferencia ideològicament la dreta de l'esquerra són els seus dogmes. La dreta té més fe en la moral que en la història, mentre que si l'esquerra és progressista és perquè té més fe en la història que en la moral.
