L'heroisme de la raó (1)
Un matí de finals de desembre del 1981 el filòsof francès Jacques Derrida meditava davant la tomba de Franz Kafka, al cementiri jueu d'Olsanske, a Praga, sobre un futur assaig que es titularia Davant de la llei . Havia arribat uns dies abans a la capital de Txecoslovàquia per impartir-hi un seminari semiclandestí sobre deconstrucció i política a l'Associació Jean-Hus, que ell i Jean-Pierre Vernant havien impulsat per donar suport als intel·lectuals dissidents txecs que havien sortit a la llum uns anys abans amb la signatura de la Carta 77. Com que disposava d'unes hores abans d'agafar l'avió, havia deixat l'equipatge a l'hotel i s'havia acostat a la tomba de l'autor d' El castell abans de sortir cap a París. Però en arribar a l'aeroport va ser detingut. La policia va escorcollar el seu equipatge i hi va trobar un "pols marró". Va ser conduït a la presó de Ruzyne sota l'acusació d'"elaboració i tràfic de drogues". Sens dubte, mentre ell pensava sobre la llei davant la tomba de Kafka, els "representants de la llei" havien manipulant la seva maleta a l'hotel i hi havien introduït la droga. L'1 de gener del 1982 Le Monde recollia els fets d'aquesta manera: " Le philosophe Jacques Derrida serait détenu pour 'trafic de drogue' ".
Sentint-se víctima de l'arbitrarietat policial, Derrida va descobrir què significava ser ciutadà francès, és a dir, ser un subjecte de drets efectivament reconeguts. De fet, va ser alliberat gràcies a la intervenció directa de François Miterrand. Una vegada a França, comentant a un col·lega filòsof el que li havia passat, va reconèixer la seva perplexitat. Que fàcil que era deconstruir l'humanisme, la democràcia, la justícia, la idea de responsabilitat, etc., des de la seguretat de l'École Normale Supérieure! Però que difícil que és ser coherent amb aquestes crítiques quan la policia d'un país dictatorial et despulla en una comissaria! Es trobava en una situació paradoxal. De sobte les seves idees es mostraven cegues, incapaces d'encaixar en la realitat. ¿Què era filosòficament l'essencial, els arguments que havia presentat davant els filòsofs de l'Associació Jean-Hus sobre la fi de l'humanisme o la manca d'humanisme que havia patit a la presó quan un policia li cridava que es posés l'uniforme de ratlles? ¿Hi havia una deconstrucció més gran de l'humanisme que l'experimentada al llarg d'un humiliant interrogatori solament interromput per aprofundir en la humiliació obligant-lo a posar nu en sessions fotogràfiques?
M'imagino que inevitablement Derrida pensaria en un filòsof txec que uns quants anys abans havia patit humiliacions encara més inhumanes a la mateixa presó de Ruzyne, Jan Patocka, el primer signant de la Carta 77 i un dels seus portaveus destacats.
La Carta 77 havia estat una iniciativa molt valenta d'un grup de txecs decidits a exigir al règim comunista que complís els pactes internacionals que havia contret en signar l'Acta Final d'Hèlsinki. Jan Patocka, amb 70 anys, es va implicar directament en el redactat del text, que finalment va assolir la forma definitiva l'1 de gener del 1977. També ell havia impartit seminaris clandestins de filosofia en apartaments privats de Praga i Brno. Però ell parlava de Plató, d'Europa i de la cura autònoma de l'ànima. Un dels seus seminaris més importants, sobre Plató i Europa, que posteriorment va ser recollit en un llibre amb aquest mateix títol, el va impartir en un soterrani de la ciutat de Praga.
Tenim el deure moral de no oblidar l'afirmació que va fer Patocka d'Europa des d'un soterrani de la Praga envaïda pels tancs del Pacte de Varsòvia, amb què defensava la ciutat europea com l'experiència de vida en comú que permet la protecció col·lectiva de les lleis, la recerca de coneixements científics, el gaudi de l'experiència estètica i la millora espiritual mitjançant la cura de l'ànima. La ciutat, el do més gran que Europa ha rebut dels grecs, era per a Patocka una institució per la qual paga la pena patir. De fet, les coses per les quals paga la pena patir són també les coses per les quals paga la pena viure.
