“Busques alguna cosa?”, em pregunta Josep Costa. “Furonejo...”, li dic mentre guardo el llibre al seu lloc. El preu és excessiu. Hi ha gent que entra a una llibreria perquè sap el que vol. Jo hi entro amb l’esperança de trobar el que encara no sé que voldré. De Costa Llibreter mai n’he sortit decebut.
Entra un nou client interessat en literatura de viatges. Veig entre dos llibres anodins la Vida de Lord Byron, d’Emilio Castelar. En tenia un exemplar, però el vaig perdre quan era bona gent i deixava llibres als amics. Finalment em quedo amb l’ Anecdotario d’Alfredo R. Antigüedad (1926), un gran periodista donostiarra, i Bandera d’escàndol, de Ramon Rucabado (1934), que recull les diatribes d’aquest insigne retrògrad contra l’ Exposició del Nu, que es va inaugurar a Barcelona el 15 de desembre de 1934, amb un fenomenal èxit de públic.
Parlem d’aquesta exposició. Portem cinc minuts junts i ja fem tertúlia. Al meu parer Rucabado no estava completament mancat de raó. Mentre els promotors de l’exposició defensaven la dimensió moral del nu artístic i animaven els joves a omplir les platges amb la seva nuesa, ell els preguntava: “I què fem els homes de quaranta anys, absurds i deformats?” Segons Rucabado, d’aquesta estridència moral, el responsable era -el 1934-“el turisme frívol que ha abocat la riuada tèrbola del seu carnestoltes cosmopolita”. L’altre client ens comenta, amb una ironia trista, que va sentir casualment una conversa entre els seus dos fills adolescents davant la seva biblioteca. Un li preguntava a l’altre: “Tu voldràs aquest munt de llibres?” L’al·ludit li va respondre: “Per a què?” Al dia següent, va fer neteja i va llençar més de la meitat de la seva llibreria al contenidor. Josep Costa afegeix alguna cosa sobre l’incert futur del seu negoci al si de la seva família. Jo m’acomiado perquè en vint minuts he de fer la conferència inaugural del curs escolar a la Sala de la Columna de l’Ajuntament. Tots -penso en sortir al carrer de Sant Sadurní- sentim d’alguna manera, a partir d’una certa edat, que hem fet de la nostra vida alguna cosa així com una tradició que es quedarà fatalment sense hereus.
M’agrada Vic. A cada ciutat hi ha un urbanisme, una història, una llum... i una manera de caminar. A les ciutats d’arrel carlina es passeja amb una certa dignitat processional. Els carlins mai no van ser prou marcials per fer desfilades impecables. Quan començaven a marcar el pas, els sortia una processó. Veig els vigatans passejant parsimoniosament com si amb la seva presència beneïssin els carrers. A l’Ajuntament em rep cordialment Anna Erra, que, generosament, transforma una observació que faig de passada, en una invitació per ensenyar-me les obres de Sert que es guarden a la casa consistorial.
Sert tenia dos defectes importants: era franquista i ric. Com demostra el cas de Dalí, cap d’ells era imperdonable. Però Sert, a més a més, estava especialment dotat per a la felicitat i per a una pintura catòlica, si el catolicisme és la religió de l’encarnació. Pintava titans que són com nosaltres i així metaforitzava el segle XX. Els francesos no van tenir cap inconvenient a dedicar-li una exposició al Petit Palais fa un parell d’anys, potser perquè saben que al mateix temps que Sert pintava una al·legoria de la defensa de l’Alcázar, Claudel escrivia la seva Ode à Pétain, o potser perquè van ser testimonis de la seva amistat amb Picasso, Cocteau, Gide, Diaghilev, Stravinsky…
L’acte d’inauguració del curs es clou d’una manera entranyable amb la Coral de l’Escola la Sínia. Una escola amb el 70% dels alumnes nascuts a l’estranger. Han cantat cançons catalanes sota l’atenta mirada de Maria Àngels Anglada, que ens observa des de la intemporalitat del seu retrat.
A dos quarts de nou abandono l’Ajuntament i entro en un restaurant proper. En seure, obro a l’atzar el llibre del donostiarra Antigüedad i em trobo amb aquesta anècdota. L’escriptor Pedro Muñoz Seca esmorzava un cafè i una torrada llegint el diari, al Café de Levante, a Madrid. Quan s’aixecava per anar-se’n, hi apareixia puntualment una dona a la qual li donava mitja torrada i el diari... fins que la dona va deixar d’anar-hi. Una setmana més tard es van presentar davant la taula de Muñoz Seca dues velles que li van comunicar la defunció de la dona habitual, i li van assegurar que abans de morir havia fet testament i els havia deixat a una la mitja torrada i a l’altra el diari.
Efectivament, una herència només pertany a qui vol heretar-la.
