Misc 06/12/2014

El cor al pit

i
Gregorio Luri
3 min

El nostre cos, el cos que tenim ara mateix, no és ni completament natural (és el resultat d’un disseny que l’ha acolorit, tallat, polit, modelat, redreçat, etc.) ni completament cultural (el cos té indiscretes urgències que la cultura no entén). És el menys artificial dels artefactes i el menys natural dels éssers naturals.

A La Reina d’Àfrica, una Katharine Hepburn que se sent debilitada pel rigorisme moral li diu a un Humphrey Bogart que se sent debilitat per la ginebra: “La natura és el que hem vingut a aquest món a superar”. No s’adona que tots dos estan superant la natura, encara que en sentits oposats. L’afició a la ginebra, especialment en la forma del cultíssim gintònic, és tan cultural com un cilici.

¿Com seria un home exclusivament natural? Com es mouria? ¿Com portaria els cabells, les ungles, la pell...? Quins sons emetria? Com desenvoluparia els sentits? Si fem cas dels especialistes, comencem a rebre les primeres influències culturals mentre som al claustre matern. L’home, llavors, només seria un ésser exclusivament natural durant els primers mesos de desenvolupament embrionari.

Pico della Mirandola deia que “quan Déu va crear l’home el va fer d’una forma indefinida”, perquè així “pogués ser l’escultor i el modelador d’ell mateix i degenerar o ennoblir segons la seva decisió”. L’autèntica forma natural de l’home seria, llavors, la indefinició, és a dir, la paradoxa. On més clarament es posa de manifest això és en la pell: no sabem portar la nostra nuesa naturalment, la qual cosa no té res a veure amb la moral, sinó amb la nostra manera de ser.

D’ençà que Mary Quant va dissenyar la minifaldilla, cada nova generació s’ha anat retallant la roba..., fins que, en trobar-se amb la pell nua, ha començat a cobrir-la amb tota mena de tatuatges i pírcings. El que ens diuen els joves és: “No em miris la pell, sinó com està decorada”. Dubto que una peça de roba amagui la pell nua amb més contundència que un tatuatge, perquè els tatuatges, al carrer, viuen una pugna darwinista per la visibilitat, és a dir, per satisfer l’impuls antropològic de cobrir la nuesa.

La moda, com el disseny en general, és la tecnologia que satisfà aquesta necessitat de visibilitat. Però per fer visible el disseny, cal portar la biologia a un segon pla.

L’home no sap viure biològicament. És, fatalment, un dissenyador preocupat per la moda. No sap viure enclaustrat dins els límits d’un disseny definitiu. Necessita renovar-se. Si la nostra espècie és la més extravagant és perquè és la més incapaç de suportar la repetició i la uniformitat. Som desnaturalitzats per naturalesa.

Adolf Loos veia en el seu temps una “epidèmia ornamental” perquè no va entendre la funció antropològica de l’ornament. A Ornamento y delito (1908) escriu entre altres coses: “L’home modern que es tatua és un delinqüent o un degenerat. Hi ha presons on un 80% dels detinguts presenten tatuatges. Els tatuats que no estan detinguts són criminals latents o aristòcrates degenerats. Si un tatuat mor en llibertat, això vol dir que ha mort uns anys abans de cometre un assassinat”. La veritat és que ni l’epidèmia ornamental està en retrocés, ni la falta d’ornaments és signe de cap força espiritual.

Es miri on es miri, en el present o en el passat, el que trobem a tot arreu és la necessitat de donar expressivitat a la nuesa de l’home, que veu la seva pròpia pell com un full en blanc on cal escriure un missatge.

Doncs bé: la distància que en cada moment hi ha entre l’humà i la natura no és res més que ornament. I en cada època aquest ornament ens expressa la tolerància específica d’una cultura cap a la realitat.

Al llibre I de l’ Emili, Rousseau es queixa que totes les coses naturals degeneren en mans de l’home. “L’home força una terra a donar els productes d’una altra; un arbre a llevar els fruits d’un altre; mutila el seu gos, el seu cavall, el seu esclau; ho capgira tot, ho desfigura tot; no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a si mateix com fa amb el cavall que ensinistra..., com fa amb l’arbre del jardí”. Però afegeix: “Si no fos així, tot aniria encara pitjor”. Aquesta darrera és la part que acostumen a ignorar els rousseaunians moderns. Caminar sobre dues cames no és una cosa natural, però tampoc és cap destorb.

Ce qu’il y a de plus profond en l’homme -deia Valéry-, c’est la peau ”. La pell és tan profunda que hi ha qui es tatua un cor al pit, per deixar ben clar que en té. I, probablement, en cap altre lloc el cor és més humà.

stats