08/06/2012

En defensa de la meritocràcia

3 min
En defensa de la meritocràcia

L'aspiració a obrir els càrrecs públics al talent va ser un noble ideal il·lustrat. El millor règim, deia Thomas Jefferson, és el més capaç de seleccionar els més capacitats per dirigir les oficines del govern. A França, l'article 6 de la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 proclamava que "tots els ciutadans són iguals davant la llei i són igualment admissibles a totes les dignitats, llocs i feines públiques, segons la seva capacitat i sense cap altra distinció que la de les seves virtuts i els seus talents". Aquesta aspiració es va fer realitat amb la transformació de la societat industrial en una societat postindustrial que, en estar fonamentada en un valor sempre escàs, el del coneixement, és en la seva aspiració una societat meritocràtica.

L'actual socialdemocràcia, amb l'excepció de Tony Blair, no sap ben bé què fer amb aquest ideal. De fet, el terme meritocràcia és un neologisme creat el 1957 pel sociòleg Michael Young a la seva obra The rise of the meritocracy per posar nom a una distopia. Young va ser el redactor del manifest que va permetre a Clement Attlee derrotar Churchill el 1945 i està considerat un dels arquitectes de l'estat del benestar britànic. Es va adonar dels límits d'una meritocràcia que, en impulsar la promoció del mèrit, sovint no sap què fer amb la veterania, ni amb els que no tenen mèrits a lluir, mentre corre el risc d'estimular un individualisme agressiu de les elits. El meritòcrata -resumeix Young-, precisament perquè ha arribat a dalt gràcies al seu esforç, creu que no té cap deute amb ningú i es considera legitimat per blindar els seus privilegis amb sous astronòmics, indemnitzacions milionàries, stock options , etc., mentre juga frívolament amb les condicions de vida dels altres. Les mateixes cúpules dels partits d'esquerra, afegeix, han esdevingut capelletes meritocràtiques.

Efectivament, cada dia redescobrim que l'excel·lència tècnica no garanteix la moral i que hi ha un nou elitisme arrogant que sembla que no conegui cap límit mentre tendeix a perpetuar-se en el que Young anomena the lucky sperm club .

La meritocràcia no elimina les diferències de naixement i, per tant, no garanteix condicions equitatives en la competència social. Tot això és cert. En la societat del coneixement tan important és què es coneix com a qui es coneix. Una bona agenda és més valuosa que un màster. Per això no ens pot sorprendre l'aparició d'una crítica a la meritocràcia de caràcter populista, antielitista... i sovint autocomplaent.

La meritocràcia és una causa imperfecta... exactament igual que qualsevol altra bona causa política. Però és una causa noble, perquè en estimular-nos a donar el millor de nosaltres mateixos ens impedeix caure en el fatalisme pessimista que acostuma a anar associat a la pobresa. L'alternativa a la meritocràcia imperfecta no és un sistema polític idíl·lic, sinó una meritocràcia crítica amb les seves imperfeccions. Potser ha arribat el moment de reivindicar l'associació que l'article 6 de la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 establia entre virtut i talent. Si alguna cosa hem après de la crisi és que el mèrit que una societat democràtica necessita és indissociable de la consciència republicana i, per tant, de la consciència de l'agraïment i la solidaritat de l'individu envers la seva comunitat.

Quan es critica la meritocràcia convé dir quina alternativa es proposa als que per falta de formació són els primers a anar a l'atur quan arriba una crisi i els últims a ser contractats en èpoques de creixement. Les persones ben preparades poden, si més no, aspirar a feines que estan d'acord amb la seva competència en altres països meritòcrates. Efectivament, per al pobre no és estadísticament fàcil sortir de la pobresa. Però això no vol dir que estigui condemnat al fracàs, sinó que, si vol sortir-se'n i trobar un lloc de responsabilitat en la societat del coneixement, li cal compensar les dificultats sociològiques amb un esforç suplementari de la voluntat, amb un punt d'honor que bé pot rebre el nom de cultura de l'esforç. I l'hi hem de demanar. No fer-ho és enganyar-lo. Pretendre substituir el seu esforç per la nostra llàstima és trair-lo i, per damunt de tot, és negar-li l'esperança de veure recompensat dignament el seu sacrifici.

Ho veiem sovint: el preu a pagar per l'oblit de la meritocràcia és la dignificació d'una equitativa vulgaritat que incapacita per a qualsevol aspiració a l'ascens social mentre cedeix el terreny de la competència a the lucky sperm club.

stats