La intel·ligència del límit
Llegim en Schopenhauer: “Un grup de porcs espins s’atapeïa, en un fred dia d’hivern, per protegir-se de la congelació amb l’escalfor mutu. Aviat van començar, però, a sentir les pues dels altres; i això els va empènyer a allunyar-se de nou. Quan la necessitat de calor els feia aproximar-se altra vegada, es repetia aquest segon mal; de manera que es movien entre dos patiments, fins que van trobar una distància convenient dins de la qual podien suportar-se de la millor manera”. El filòsof alemany ens planteja un problema polític fonamental: el del veïnatge que podem suportar. És una qüestió amb molts matisos, atès que la proximitat que li admetem al nostre germà no l’hi admetrem a un desconegut. Les espines dels nostres ens semblen menys incisives, la qual cosa no vol dir que no puguin fer-nos mal si les fem servir com a armes.
La conclusió de Schopenhauer és que en la vida social convé portar amb nosaltres la nostra solitud i una certa cortesia, que vindria a ser un “acord implícit per ignorar mútuament la miserable constitució intel·lectual i moral de l’altre i no tenir-la present”. La raó d’aquesta acritud ens la va explicar en part poc abans de morir, quan escriu: “Com que el nostre principal plaer consisteix a ser admirats, però els admiradors no es presten a admirar-nos amb facilitat, el més feliç serà el que, de la manera que sigui, aconsegueixi admirar-se a si mateix amb sinceritat”.
La misantropia de Schopenhauer és ben coneguda. Sovint es referia als seus veïns com a “productes manufacturats de fàbrica” o com a “cucs bípedes”. Però el que ens interessa és el problema del límit que ens planteja. Un anònim hexàmetre medieval ja ens advertia: “ Quidquid agis, prudenter agas et respice finem ”: el que facis, fes-ho de manera assenyada i para esment als límits.
Els límits són importants perquè ens indiquen els diferents graus d’intimitat suportable. El meu admirat Amiel ho diu d’aquesta manera al seu Diari íntim : “No s’arriba a ser res si no és limitant-se, no s’adquireix una autoritat sinó adoptant una forma”.
El límit es pot veure de dues maneres diferents: com a llindar o com a frontera. Els llindars són zones molt actives d’interacció i intercanvi comercial, cultural, afectiu... entre persones diverses, mentre que les fronteres separen perquè volen mantenir ben nítides les diferències. El llindar és porós. La frontera no pot ser-ho, perquè si la traspasses et perds. El llindar t’obre al veí, la frontera te n’allunya. Hi ha pobles que necessiten fronteres i pobles que necessiten llindars. Els caracteritzats per un tarannà explorador no saben viure reclosos. Fins i tot troben en cada límit una incitació a l’aventura al més enllà. La sobirania que busquen no és la de l’autarquia.
El filòsof francès Jean-Claude Michéa considera que la principal diferència entre esquerra i dreta en la modernitat es pot traçar atenent a la seva respectiva posició sobre els llindars i les fronteres. Els pensadors de l’esquerra tradicional considerarien evident que “el respecte al passat, la defensa dels particularismes culturals i el sentit dels límits no són cap altra cosa que els tres caps, igualment monstruosos, de la mateixa hidra reaccionària”. Michéa critica especialment el filòsof Alain Badiou, representant d’una esquerra moderna que parla amb entusiasme de “la igualtat en l’arena de la il·limitació”.
La pulsió del límit -en la forma de frontera o de llindar-és la cosa més natural que hi ha perquè -tornant a Amiel- en definir-nos, ens dóna forma. En el cas dels éssers humans cal afegir que no ens conformem amb qualsevol límit: volem els límits que preserven la nostra identitat i permeten admirar-nos a nosaltres mateixos amb sinceritat. Simone Veil assegurava que el desig més important i més desconegut de l’ànima humana era el desig d’arrelament. Però l’home no enfonsa les seves arrels en la terra, sinó que les enlaira vers el que més venera. És un arbre invers. Això és el que explica que quan a Morgenbesser li van preguntar la seva opinió sobre el pragmatisme respongués: “Està molt bé en teoria, però no funciona a la pràctica”.
Cernuda parla del parent pobre del porc espí al seu llibre Ocnos : “Com els eriçons, ja ho sabeu, els homes un dia van sentir fred [...]. Llavors van inventar l’amor. El resultat va ser, ja ho sabeu, com en els eriçons. ¿Què queda de les alegries i penes de l’amor quan aquest desapareix? Res, o pitjor que res; queda el record d’un oblit. I encara sort quan el punxa l’ombra d’aquelles espines; d’aquelles espines, ja ho sabeu”.
