EscriptorÉs clar que les formes amb què es manifesta la inquietud per la sobreocupació turística de l’illa no poden ser qualificades, en general, de suaus o subtils. Quan els poders polítics no es mouen en la direcció de les demandes populars, els missatges que arriben des de baix no es caracteritzen per la seva delicadesa. Tot això, molt a l’engròs, s’entén, perquè hi ha excepcions que es recorden per la seva finesa i fins pel seu sentit de l’humor.
El gruix de les manifestacions públiques contra el maremàgnum turístic –tan aclaparador– és directe, contundent, rude, de vegades groller. Quan se serveixen del grafit urbà, sovint són una mostra indesitjable de manca de civisme, que en principi no anima al seguiment dels seus autors. I quan s’executa de manera que creï incomoditat als mateixos turistes, pot degenerar en atac a la dignitat de les persones. Però, bé, per encetar el camí vers la Liberté, l’Égalité i la Fraternité, s’empraren mètodes més enutjosos per a les elits franceses. I és menester no oblidar mai el dogma reiteradament confirmat i beneït per la Història: per fer truites s’han de rompre ous. És així.
De manera que queixar-nos dels autors de les manifestacions contra la sobresaturació turística pot arribar a no tenir sentit: sobretot si les nostres autoritats pretenen esbucar murs amb tènues bufades simbòliques. O si continuen sense replantejar un futur que no pot ser la suma d’un dia darrere un altre. Si no hi ha coratge per iniciar unes reformes de gran calat –revolucionàries, potser–, la protesta creixerà i crearà tensions socials d’incomoditat creixent. I és que creix el nombre de persones amb clara consciència que és menester defensar el país contra els plans i les revinclades de l’Àngel Exterminador. Si no se’ls fa cas, les seves aspiracions –raonables, honestes– arribaran a alterar la vida als carrers de l’illa. Així ho hauran volgut els de dalt i així ho patirem tots.
