EscriptorDarrere els errors de forma, hi sol haver problemes de contingut. No vull dir que sigui el cas, però avui m’he arriscat a entendre un galimaties amb el qual Cultura, del Govern balear, té alguna cosa a veure, i m’he endinsat a internet amb l’objectiu de trobar-hi clarícies. He escrit “Govern balear - Cultura”, i se m’ha obert a la pantalla una cosa molt rara: una pàgina encapçalada per “DELEGACIÓN DE LA PRESIDENCIA PARA LA CULTURA – DIRECTORIO – DESTACADOS”, i, a continuació, tres paràgrafs d’”Ajudes” en català, i vuit en castellà. Després, més coses en castellà i no sé què més.
Sempre ens hem preguntat –i no és un plural majestàtic– si els governants amb comandament a les nostres institucions creuen de veritat en allò que per norma –o per llei– estan obligats a defensar. Ja sé que no es poden projectar aquests dubtes en les figures de Pilar Costa o Catalina Solivellas, però començam a estar cansats d’haver de fer excepcions al que ja és gairebé una regla general. Un militant de Vox podria treure profit d’aquesta soll lingüística i concloure que, si els governants mateixos no creuen en la noblesa de la llengua i en la necessitat d’emprar-la amb cura... etc. És clar que la ultradreta no necessita excusar-se en la debilitat general del tractament de la llengua per part d’algunes institucions, però, si se li dona aquest caramel, per què no l’hauria d’aprofitar? Podríem parlar de la seva mala fe, però el cert és que ell tindria el caramel.
Per què les irregularitats d’aquesta mena ja fan part de la normalitat lingüística del país? Ningú amb dos dits de front podria imaginar una situació tan grotesca, tan d’abandó, de la llengua castellana en el seu ús per part de les institucions de l’Estat. Ni de cap altra llengua de poble civilitzat segons els cànons de l’antic Imperi Romà. Però nosaltres tenim tirada a l’excepcionalitat més anèmica, més indigent. Podríem dir que, d’alguna estranya manera, som especials.
