Des de la distància que instintivament he pres respecte de les dites xarxes socials, no puc presumir d’un bon coneixement del que hi apareix i desapareix, com a expressió, possiblement, de les inquietuds de la gent que hi viu immergida. L’ús de l’e-mail és la meva única participació en aquesta revolució que, segons Javier Marías, ha permès “organitzar la imbecil·litat”. I ho remata: “(La imbecil·litat organitzada) no havia tengut mai la capacitat de contagi massiu, immediat i acrític que té ara”. Ho ha dit en plena promoció d’un nou llibre, però, així i tot, les seves paraules sempre s’han d’escoltar.
Les coses que corren amunt i avall tenen un reflex molt feble, però significatiu, a l’e-mail. L’amplificació que en fan els mitjans de comunicació més convencionals també ajuda a obtenir notícia del gruix cibernètic que assoleixen les preocupacions i les celebracions de la gent. Podríem dir que la sociologia d’un futur immediat consistirà, en part, a processar els materials de les xarxes? Arribarà a tenir algun valor la piulada d’un futbolista que es felicita per una victòria? En realitat, ja hi som.
L’e-mail m’indica que la qüestió dels refugiats havia passat de moda i que ha reviscolat lleument per mor de les imatges de les caravanes a través del fang. I del fred. Mentrestant, uns estats es reuneixen per decidir com han d’actuar els altres, que tanmateix no els fan cas, per por de les onades feixistes de cada país –que són tan útils als seus mandataris a l’hora de negociar. Ara, segurament, començaran a arribar els morts: no els de la mar, sinó els del fang i del fred, que els estats de la Unió Europea tenim l’obligació de protegir. Quants de morts en terra ferma faran falta perquè les xarxes s’esqueixin les vestidures; i quants perquè els vius tornin a caure en l’oblit? Ho sabrem per les xarxes.
