La caixeta a la qual hi havia, ara trencat, el betlemet que un pessebrista havia enviat a Oriol Junqueras perquè la presó li fos una mica més amable aquestes festes, va ser tornada a l’autor amb un “Viva España”. Aquesta expressió de nacionalisme espanyol, tan admissible com qualsevol altra, darrerament s’ha emprat molt com a portadora de sentiments de sordidesa inquietant. L’hem sentit en boca de perillosos radicals, de gent violenta, agressiva, en general situada extramurs de la Constitució, que ha actuat com a arma de l’estratègia de la por, hem de pensar que pel seu compte i sense relació orgànica explícita ni secreta amb els cossos i forces de seguretat de l’estat. Crec que als nacionalistes espanyolistes partidaris de solucions pacífiques als problemes d’encaix no els deu fer gràcia veure com les paraules amb què pren veu el seu sentiment s’empren per expressar una degradació tan brutal d’aquest sentiment: sobretot perquè aquestes manifestacions d’odi nodreixen la desafecció dels catalans respecte d’Espanya.
La desafecció no és reivindicació del dret de decidir, ni de ser escoltat, no és sobiranisme ni independentisme: però és present en totes aquestes i altres formes amb què Catalunya s’allunya sentimentalment i políticament d’Espanya. No s’expressa enterament a les urnes, siguin les de l’1-O, les del 23-D o les de qualsevol altre dia. En canvi, sí que tindria més a veure amb la desconnexió mental de molts de catalans de la qual parlava, ja fa uns anys, el senyor Terricabras. El seu augment seria compatible amb un descens de l’independentisme, per exemple, i els analistes no hi farien cap menció mentre celebrarien la segona part de l’obra. La desafecció circula, s’estén i amara el cos d’un país per conductes d’una subtilesa, d’una delicadesa que la demoscòpia més afinada no pot detectar.
Aquest component de l’actual estat de les coses no s’ha tingut prou en compte, per més que va ser recordat amb motiu dels deu anys del discurs del president Montilla a Madrid, alertant Espanya de la desafecció de Catalunya. Però creix no tan sols per als mals governs, els ministres matasetzes i els mitjans més desdenyosos, sinó també per aquest “Viva Espanya” escrit per la mà que ha fet malbé el betlemet que algú havia fet per a conhort d’un home empresonat.
