Red Eléctrica de España és una d’aquestes companyies mastodòntiques que ho mouen tot des de l’òptica de la capital del regne. Vol dir això que obra des d’uns criteris no contaminats per les particularitats de cada lloc. Vol dir també que cada dos per tres hi ha territoris que s’han d’organitzar per fer front a la seva manera de plantar les grans instal·lacions: des de conservacionistes fins a persones refractàries als canvis que els venen dictats des de Madrid –potser seguint indicacions de ves a saber on rau el veritable poder sobre aquestes empreses grosses que fan negocis a la llotja del Santiago Bernabéu (les grans empreses són una altra cosa).
Ara ens toca de prop la seva elefentisíaca manera d’irrompre al territori. Haureu llegit o vist que una plataforma que inclou els batlles dels municipis de Llevant, Artà, Son Servera, Sant Llorenç i Manacor s’oposa a la instal·lació de la nova línia elèctrica aèria entre Manacor i Artà. Fan bé, i la seva actitud hauria de rebre suport expressament i visiblement de les superiors autoritats de l’illa i de la comunitat. I de la gent. No pot ser que, després de tants d’anys d’atemptats al paisatge, empreses com Red Eléctrica encara tenguin la desvergonya de proposar un projecte desmesurat i si passa, passa. Que soterrar la línia és més costós? Idò que mirin el dèficit fiscal que ens ofega. D’aquest fràgil país insular ja se n’ha abusat massa. Els primers culpables som nosaltres, que fa més de cinquanta anys que només tenim el dia d’avui al calendari, i no tan sols hem permès que se sotgi la nostra geografia, sinó que també l’hem sotjada nosaltres. Bé, alguns de nosaltres, i aquests algun dia haurien de ser cridats a donar explicacions.
Els d’aquí i els de fora que vulguin actuar damunt un pam de terra nostra s’haurien de sentir estretament vigilats per una consciència desperta del territori i del paisatge. Haurien de saber que la majoria, encara després d’anys de barbàrie i de dubtes, desitja viure en un paisatge familiar, interioritzat i protegit contra els bàrbars indígenes, inquilins i de fora. Haurien de saber que una illa no és una terra separada irregularment del continent. No som continentals, i ja que això té greus inconvenients i costos inassumibles, almanco que no emprin aquí les formes amb què canvien les coses a la Península o a la conca del Rin.
Deu ser ben hora que Mallorca s’apoderi i traci per ella mateixa les retxes vermelles que han de salvaguardar el que queda d’aquest petit país encara reconeixible a trossos. El govern del regne ha de complir millor amb les seves obligacions respecte d’aquestes illes, però que pagui i no hi posi les mans. Que no ens enviï empreses de portes giratòries, acostumades a pensar a l’engròs a l’hora de destruir territori i ultratjar el paisatge. I humiliar la gent.
Però depèn de nosaltres.
