La presidenta d’una associació de veïns de Sabadell va mirar fixament a càmera i ens va dir, als telespectadors de l’informatiu de TV3, que la globalització havia duit les xinxes. El lector ja deu saber, a hores d’ara, que en un edifici de la capital del Vallès Occidental han aparegut aquests insectes repugnants, que marquen la línia entre el desenvolupament i la resta. La meva quinta va ser la primera que fou cridada a files un cop l’Exèrcit Espanyol havia guanyat, a les casernes, la guerra a les xinxes: és una victòria gloriosa, i no he entès mai perquè els militars, tan donats com qualsevol altre sector del funcionariat, a medalles i condecoracions, no va celebrar adequadament aquesta fita històrica, venint d’on venien: una guerra civil, que sempre és una derrota –o mitja, almenys–, i les guerres d’Àfrica i de les darreres colònies.
Direu que guanyar les xinxes no es presta a desfilades ni a altres manifestacions de retòrica castrense, però en tot cas significa un gran servei al país. Jo, personalment, vaig agrair molt la higiene de les casernes on se’m va fer prestar el servei militar, i més encara quan, alguns anys més tard, vaig patir en carn viva l’atac d’una tropa de xinxes a Tizi Ouzou. El metge que m’atengué m’explicà de quin insecte es tractava, ‘punaise’. El diccionari em va confirmar els pitjors temors. Era com un malson. Servidor cercava aires revolucionaris a Algèria, més concretament a la Cabília, i era vençut per les xinxes. Fa ganes de fer-se de dretes.
En qualsevol cas, tornen les xinxes: la cronologia emparenta aquest fet amb el qüestionament de la monarquia espanyola i el trasllat a l’opinió pública, per part del Baltasar Picornell, de la voluntat (?) de Felip VI de cercar vies de diàleg amb els partits independentistes. I coincideix en el temps amb un esbós de solidaritat obrera –tan d’altre temps– en la vaga del taxi. I també amb la mort, a les aigües del Mediterrani, de la dignitat dels pobles europeus. Per la globalització, com diu la senyora de Sabadell? Els immigrants i els que arriben, exhausts, en cerca de refugi ens porten les xinxes: i encara n’hi ha que dubten de la ciència política de Casado, nou líder del PP.
