Catalanisme

La catalanofòbia és un sentiment molt present en destacades figures del PP regional -diria que és en l'ADN del partit-, i aquest sentiment no és aliè a l'acció de govern. L'anticatalanisme es manifesta aquí amb actituds associades sovint a la violència i quasi sempre al grotesc. Neix d'uns focus sòrdids i grollerament reaccionaris -el feixisme és sobretot anticatalanista-, que esmercen energies en la construcció de coartades per negar evidències històriques i culturals, suplantant-les per estrafolàries temptatives pseudociencífiques -en temps de Llull no es parlava català, segons la portaveu 'popular' Aina Aguiló.

L'especificitat local de l'anticatalanisme es nodreix del supòsit febril que podem ser envaïts i fins i tot colonitzats per Catalunya. Atès que és difícilment plausible la invasió per part dels mossos d'esquadra, l'anticatalanisme es conforma, per ara, a assenyalar la cultura i l'ensenyament com a portes que els catalanistes illencs obren de pinte en ample als catalans.

En aquest deliri, el catalanisme aniria associat a traïció a les arrels, a les varietats dialectals (Bauzá, amb la seva ridícula confrontació de català dels padrins al català de Catalunya: una mostra d'ignorància preocupant en un càrrec públic), al caràcter, als costums i a les tradicions, etc. La tasca incessant i vil d'enverinament de l'opinió pública ha donat alguns fruits, el més repugnant dels quals és la dimonització del catalanisme -ara, del pancatalanisme.

El que no poden remeiar, però, és una realitat que vincula el catalanisme a la cultura, a una certa idea de progrés i d'europeisme, mentre que l'anticatalanisme remet a ignorància, a barbàrie i, quan s'escau, a feixisme. La dreta il·lustrada -d'Estelrich a Valentí Puig- no és anticatalanista.