Jordi Pujol, com a president de la Generalitat, va visitar oficialment les Balears el juny de 1983, quan l’arxipèlag es movia en una situació ambigua que anomenàrem preautonomia. Va ser una visita de quatre jornades, amb algun episodi esperpèntic (resolt amb eficàcia didàctica pel president) que en una altra ocasió m’agradaria contar. Però aquells dies d’eufòria i esperança em deixaren a la memòria, sobretot, la insistència de Jordi Pujol a agrair el que la gent de les Balears i del País Valencià havien aportat a la construcció de Catalunya. Concretà en alguns noms aquestes aportacions: Raimon, en primer lloc. Coneguda la seva afecció per Baltasar Porcel, Jordi Pujol l’expressà també sense embuts. I alguns altres noms, però vaig tenir la sensació que aquests dos els considerava pilars de la Catalunya que havia iniciat un camí que li permetia eixamplar horitzons.
Aquell reconeixement, però, tingué alguns efectes no desitjats. Obligat a mostrar-se amb una delicadesa farcida d’escrúpols -no interferir en la política del nostre petit país insular, en resum-, el president Pujol agraïa d’alguna manera el que Balears i País Valencià havien fet per la Catalunya actual: d’alguna manera, érem parents de prop, però no fèiem part de la mateixa unitat familiar. Aquesta sensació, curiosament, no l’havíem tinguda durant el franquisme, ja que el tènue esbós de nació -no n’érem gaire conscients, diguem-ho així- s’havia anat fent amb el llapis d’una llengua i d’una cultura que ens eren comunes. El futur consolidaria sens dubte aquella -no tardaríem a reconèixer-ho- il·lusió de l’esperit, com deia Josep Pla. Però l’autonomia, i així ho va veure Joan Fuster ab initio, implantaria una política que crearia inevitablement suburbis en aquell país ideal de la cultura i la llengua.
Els fets han donat una bona part de raó a l’escriptor de Sueca. Certament, i posat que, oh magna explicació per a tota casta d’infàmies, les coses són com són, hi ha institucions i organitzacions civils que miren de contrarestar els efectes de la fragmentació política dels territoris de la llengua. No sempre amb la col·laboració de tothom: els illencs ja hem sortit dues vegades de l’Institut Ramon Llull per decisió de governants del PP: Jaume Matas i José Ramón Bauzá.
D’aquesta situació, maldestrament embastada, fa la impressió que al Principat no se’n té consciència precisa -en el dia a dia-. No es tracta, en cap cas, d’esperar, des d’on sigui, que “Barcelona” assumeixi totes les responsabilitats territorials i extraterritorials i que et solucioni els problemes. A més, i malgrat l’actitud dels governs balear i valencià, tant l’IRL com la Institució de les Lletres Catalanes, verbi gratia, fan, en aquest sentit, una feina, més que justa, generosa. I la indústria editorial principatina no atén a procedències dels originals que hom li ofereix. Però aquesta consciència s’aprima sota el pes aclaparador de la metròpoli, que fa esborradisses unes realitats de gran pes a les perifèries.
En seria una demostració desagradable la reacció de tantes persones que han sortit a rotlle informàtic des que Raimon va manifestar els seus dubtes sobre el procés sobiranista en què es debat la societat catalana. Aquesta qüestió ha aparegut, per fer menció només d’aquest diari, en articles de Sebastià Alzamora, d’Iu Forn o de Joan Garí et al., tots ells, permeteu que ho digui, admirats de servidor. Ja han posat les coses al seu lloc, o almenys n’hi ha posades algunes d’essencials.
Confesso que ja havia renunciat a afegir-hi res més, però hi ha una qüestió fisiològica que m’ho dificulta. Em quedaria amb mal cos si no m’adrecés als catalanistes d’incontinent embranzida, que han dipositat en aquest diari tota casta de deixalles de tèrboles emocions per embrutar el nom de Raimon, per demanar-los que en el futur s’abstinguin de “fer” Catalunya. Si Catalunya navega de cap a aquest futur, és gràcies a la fortalesa de la nació catalana. Per desautoritzar l’artista i l’intel·lectual de Xàtiva, s’ha de tenir un rude desconeixement del que ha significat per a la construcció de la nació. Si no ho han viscut en tota la seva dimensió, que n’aprenguin, que estudiïn, que s’informin -en el camp de la cultura, de la lluita obrera...-, perquè, si volen fer servei al seu país, els caldrà un coneixement significatiu de tot allò que el sosté. Una Catalunya independent seria ben poc atractiva si la ignorància bel·ligerant hi tingués rol. I si Raimon no hi gaudís del reconeixement i del respecte tan ben guanyats.
