Quan es mor una persona que ha ajuntat moltes vides per mitjà de l'art, no és fàcil assumir-la com a morta. Ara he d'escriure sobre Toni Catany i m'estimaria molt més fer-ho un altre moment, més endavant, quan aquesta mort només signifiqui el seu trànsit definitiu a la Història de l'Art, alliberat de l'estat de commoció que ha creat la notícia. La memòria em du ara als seus primers tempteigs en el camp del fotoperiodisme, practicat amb un rigor artístic que no perjudicava, al contrari, l'acatament de les requisitòries de l'actualitat. Ens va contar com no ho ha fet ningú més -apassionat però no melodramàtic- la desolació deixada en el desert pel genet del cavall roig de l'Apocalipsi, la guerra. Treballà el retrat i ens digué què deim en dir Mediterrània -les seves fotografies en perpetuen les aromes i els sons. Homenatjà els grans pictorialistes i, en penetrar el silenci misteriós de la natura morta, s'hi trobà amb Fantin Latour i amb Chardin, amb els quals establí un diàleg emocionat. Cadascuna de les seves obres té el seu propi temps, contengut en cossos, paisatges, monuments, fruites i flors, en la llum i en la penombra. Només les obres amb un temps propi viuen en el fluir del temps de la Història.
